Si el Govern ha ficat la pota amb l'estalvi d'energia no és per la discutible eficàcia de les mesures, sinó perquè tota l'actuació pertany a una altra era, a un altre segle. No ha estat l'abundància de raons el que ha motivat el rebuig, sinó el rebuig intuïtiu que ha buscat raons que l'avalin. El cervell social s'ha comportat com el cervell individual, que, segons els darrers estudis, primer decideix i després raona la decisió. En assumptes energètics es poden trobar dictàmens tècnics a favor i en contra a preus similars, i la majoria de la població ha comprat els que donen suport a la resposta intuïtiva de "no em toquin els nassos". Una resposta pròpia d'aquest segle.

Això del Govern que ordena restriccions d'una setmana per l'altra, i a més a més la gent aplaudeix, pertany a la modernitat, una època pretèrita en què predominava l'interès pel col·lectiu, i en què s'acceptaven amb entusiasme els greus sacrificis que els líders per nosaltres elegits, amb lluminosa saviesa, presentaven com a necessaris per al bé comú. Aquesta època deriva de quan el poble va substituir el monarca com a titular de la sobirania i els ciutadans es van sentir implicats en qualsevol empeny. Amb el "nosaltres, el poble" per bandera, es van afanyar a donar la vida si calia per una cosa que per fi era seva.

Però d'això ja en fa molt per aquesta banda de món, encara que l'últim mandatari absolut (però no monarca) espanyol va morir fa només 35 anys. El que avui preval és la postmodernitat, i en ella l'individual, el vestit a mida, els valors "tunejats" de què parlava un recent estudi europeu, i ja no s'accepten tan fàcilment els dictats de l'administrador de l'interès comú. Això no té res d'estrany, ja que reiterats abusos dels governants ens han vacunat contra qualsevol excés de confiança, i a més, la progressiva transformació d'una economia industrial d'obrers en fila cap a una economia de serveis en què els talents han de competir, ha contribuït a l'atomització i la preeminència del jo sobre el nosaltres. Aquest nosaltres que, per exemple, justificava el servei militar obligatori, la sola evocació del qual produeix sorpresa a les noves generacions. Retallar la velocitat màxima en autopista pertany al tipus de dictats propis de la modernitat que la postmodernitat es resisteix a acceptar. Un PP que ?enarbora la bandera de les desregulacions (excepte en allò moral) sintonitza millor amb aquests nous temps, i per això s'està enfilant. Però no aclareix com es gestionen els interessos col·lectius, existents malgrat tot, des del postmodern "a mi ningú no em diu quan puc córrer i quan no".