En una de les seves lluminoses arrencades, en què definia amb una espurna essencial fenòmens molt complexos i rellevants, Max Weber va dir que l'islam era una religió monoteista universal amb organització tribal. Altres vegades va usar la vella terminologia marxista i va assegurar que l'islam era una superestructura religiosa sobre una infraestructura tradicional. Finalment, altres vegades va sentenciar que aquesta religió només coneixia el carisma militar de la mort a la jihad. Avui comença a quallar la sospita que Weber ha envellit amb les seves definicions. I no perquè oblidés que també han existit des de sempre organitzacions musulmanes minoritàries, sectes construïdes sobre vincles religiosos purs, aliens completament a les relacions familiars. Des d'aquest punt de vista, el recent moviment "neosalafisme yihadista" no és tan innovador com sembla. Aquest moviment és només l'altre extrem d'aquesta religió, simple i senzilla. Aquest neosalafisme, com Bin Laden, presenta un fanàtic puritanisme sacrificial, desarrelat de tot vincle mundà, sostingut només per les representacions sublimades d'un déu que premia amb la vida eterna als qui l'estimen. Aquests dos extrems en la pràctica de l'islam, el reconciliat amb les realitats ancestrals del món mediterrani, i sobretot amb la família patriarcal, i l'ancorat en una mística religiosa apocalíptica, que desitja accelerar la mort del creient per ser eròticament acollit i dissolt en el si de déu, són la pròpia i oscil·lant vida històrica, contradictòria i dual, dels pobles que han viscut en aquesta fe des d'ara fa gairebé catorze segles.
El veritablement nou ho hem vist aquests dies, des de l'esclat dels moviments a Tunísia fins a aquest últim sagnant de Líbia. Doncs aquests moviments no poden integrar-se en cap dels dos extrems en els quals la ciència occidental havia encasellat les formes socials del món islàmic. Ni hem vist un moviment tribal conservador, ni un suïcidi sacrificial i col·lectiu; ni és una explosió universalista que arrasa al seu pas totes les barreres que divideixen la Umma, la comunitat islàmica; ni és una irrupció carismàtica de llançats cabdills militars. Aquesta revolució present no quadra amb res del que sabíem fins ara de l'islam. Per descomptat, davant dels nostres ulls sorgeix una comunitat igualitària, democràtica, homogènia, i això no és un fenomen estrany. Si hi ha una religió democràtica, sense elits religioses jerarquitzades, aquesta és l'"islam, a excepció de l'Iran, el xiisme del qual es va organitzar per influència bizantina en jerarquies religioses, amb els aiatol·làs, els equivalents als bisbes cristians. El democràtic i igualitari, això que es diu a Occident classes mitges, no és nou en el món islàmic. L'especial i el rellevant és en un altre lloc.
I és que el moviment islàmic que hem vist aquests dies s'ha presentat de cop com la base popular homogènia que aspira a administrar el poder de l'Estat. La reclamació que s'ha escoltat per tot arreu aspira a la formació d'un poder democràtic, just, capaç d'atendre necessitats socials i de posar fre a la corrupció generalitzada dels líders. Les realitats tribals, que existeixen, no han trencat l'Estat; les realitats religioses no han reclamat la comunitat universal de l'islam. Aquest moviment és el d'una ciutadania política que reivindica un Estat, un altre Estat, una forma de fer política, d'administrar políticament la societat. Hem vist nacions que volen que el poder polític sigui just i eficaç. Els imaginaris de les entitats estatals formades després de la descolonització han resistit. Els Estats han configurat nacions, i ara aquestes volen el poder constituent. La idea que tots aquests braços són part de l'Estat, la idea d'una res publica, ha irromput en el món musulmà. Sí, això hem vist, un republicanisme islàmic, i és una gran notícia. Ara ens toca comprovar si Weber s'equivocava en la seva tesi que el parlamentarisme, l'estructura de la representació política, era un invent europeu. És possible que, com el capitalisme, el parlamentarisme també sigui una planta que pugui créixer ja en qualsevol gran cultura digna d'aquest nom, com ho és l'islam. El món hauria de fer tot el possible perquè Weber també en això estigués equivocat.
