El Partit dels Socialistes de Catalunya viu en un conflicte permanent des de fa temps. Un conflicte que ara es manifesta en el relleu en el lideratge del partit, després del pitjor resultat electoral al Parlament. Un conflicte que a les portes de les eleccions municipals es tradueix en competicions i lluites entre candidats, com la que s'ha produït recentment a Barcelona, o en manca de mobilització de militants i simpatitzants per a donar suport a les candidatures, com el cas de Girona.

Aquest conflicte no és només el resultat de la pèrdua del govern de la Generalitat, sinó que enfonsa les seves arrels en la nit del 16 de novembre de 2003, en la qual Pasqual Maragall va perdre les eleccions al Parlament davant d'Artur Mas, però va poder formar govern. Aquelles eleccions van estar precedides d'ultimàtums de l'actual cúpula directiva del PSC cap al candidat Maragall, comunicant-li que aquesta era la seva darrera oportunitat electoral. Aquella nit, els resultats van situar Maragall i al PSC a les portes de l'abisme, i Carod-Rovira i la seva ERC els van salvar el cul. Vist en perspectiva, es pot afirmar que allí i en aquell moment es van donar les condicions de l'actual conflicte que viu el PSC.

Com en qualsevol conflicte, la seva existència està d'entrada determinada culturalment per una percepció negativa, però en cap cas perquè el seu resultat final sigui dolent, ja que allò que el farà negatiu o positiu serà la manera com es gestionarà. És a dir, el conflicte és el resultat d'una confrontació, competició o lluita d'idees, d'actituds, d'interessos i de percepcions entre dues persones o grups, i, per tant, tindrem un o altre resultat positiu o negatiu en funció de com s'analitzi, s'abordi i, finalment, es tracti i es resolgui la confrontació conjuntament entre les parts implicades.

Els pronòstics de les enquestes per a les properes eleccions municipals auguren mals resultats per a les llistes del PSC en general i especialment allà on fa molt de temps que governa en solitari o en coalició. El resultat al Parlament, el conflicte de lideratge intern i les primàries entre candidats per encapçalar les llistes municipals, no ajuden gens en aquests moments. La idea de l'onada de regeneració política engolirà sobretot aquells ajuntaments on el PSC governa des de fa 30 anys. Aquest pronòstic és profundament rellevant en les principals ciutats dels país, com Barcelona, Girona i altres.

En la convenció del PSC del cap de setmana passat, el món municipal s'ha esforçat per presentar una imatge de cohesió i com a font per trobar el lideratge que aquest partit necessita. A la pràctica es produeix la paradoxa següent: els bastions del socialisme municipal, encara en els seus respectius governs, es mostren com a possibles relleus al capdavant de la direcció del partit, quan molts d'aquests candidats el proper 22 de maig passaran de ben segur a l'oposició i hauran perdut l'aureola d'èxit que els envolta i els suport interns necessaris per lluitar pel lideratge del PSC. Jordi Hereu és la mostra més evident d'aquesta situació.

Així com els conflictes no es creen de la nit al dia, els projectes necessiten temps i molt de treball previ. A hores d'ara, entre tots aquests iguals, n'hi ha alguns que destaquen, com l'alcalde Lleida, Àngel Ros, perquè des de fa temps han aconseguit mantenir-se en el govern i, fins i tot, guanyar confiança política i mediàtica en un territori molt hostil electoralment per al PSC, com són les Terres de Ponent. En el passat, Girona va ser un exemple a seguir en les files socialistes, però avui es troba en un moment molt difícil. Mentre que el municipalisme metropolità barceloní es desinfla, neixen una altra vegada noves opcions que poden sumar els segments desencantats de la militància socialista catalana i recuperar gradualment el suport dels electors en moments de crisi.