El darrer cap de setmana hem vist com s'acumulaven un munt d'inauguracions. Inauguracions d'obres inacabades, primeres pedres d'obres que trigarem a veure, talls de cinta d'obres que fa molt temps que haurien d'estar fetes, anuncis d'obres que potser mai veurem i així fins a una llarga llista d'actes que han omplert l'agenda d'alcaldes i alcaldesses, regidors i regidores i consellers i conselleres. I tot, per la data que limita aquestes activitats davant la imminent convocatòria de les properes eleccions municipals.
En aquest país sembla com si l'única manera de lluir l'obra de govern fos inaugurant allò que s'ha fet, allò que no s'ha fet o allò que es farà, i algú es pensa que el ciutadà s'omple de plaer pel simple fet de sentir la paraula inauguració i que correrà a dipositar el seu vot a l'urna en benefici d'aquells que més inauguracions hagin fet o que més cintes hagin tallat, com si aquest ciutadà mesurés el grau d'eficiència d'un govern en funció de la capacitat d'aquest per inaugurar o no, abans de la data permesa.
Resulta absurd, i fins i tot còmic, veure les corredisses de darrera hora per tenir a punt el projecte, l'obra, el servei o l'equipament i sobretot la cinta i l'aperitiu que constataran la fita aconseguida abans d'entrar a la dura batalla de la cita electoral. I arribat aquest dia tothom s'oblida de si ha estat capaç o no d'escoltar la gent, d'atendre'ls, de tenir en compte les seves il·lusions, problemes o preocupacions, de saber quines són les seves necessitats reals i fins i tot de copsar si realment aquella realització era necessària o no, si es podrà mantenir o no. Però és clar, això son coses que no és poden inaugurar, que no poden sortir a la foto de l'endemà, que no poden omplir les pàgines d'aquell darrer butlletí d'èxits i consecucions. I així els va.
