Paul Krugman, premi Nobel d'Economia 2008, en un article recent fustigava els ideòlegs que ignoren els fets per fer quadrar la teoria quan la realitat s'encarrega de refutar una hipòtesi.
Es referia als propagandistes del neoliberalisme, per als quals els governs són sempre el problema i mai la solució. Tenen la barra de culpar-los de la crisi pel seu intervencionisme i, alhora, de ser incapaços de resoldre-la. En què quedem? S'havia de rescatar els bancs amb problemes (Irlanda) o deixar-los que s'ensorressin (Islàndia)?
A parer meu calia nacionalitzar la banca sense indemnitzar els accionistes, acomiadar els mals gestors i canalitzar els recursos cap a l'economia productiva. Punt i a part.
Els qui defensen els mercats sense regulació no admeten que la crisi és fruit d'una desmesurada capacitat productiva que ha creat enormes excedents, tant en béns immobles com també a la indústria i els serveis. Una sobreproducció que, en no trobar compradors, ha portat al tancament d'empreses i a l'acomiadament de milers d'assalariats.
Per intentar sortir del desgavell, parodiant el dilema sobre què és primer si l'ou o la gallina, hom es decanta per posar en primer terme l'ou (el consum i l'estalvi) i després la gallina (creació d'ocupació). I si no, que expliquin l'origen de la gallina!
Els resultats de l'any 2010 corroboren que les exportacions i el consum privat han aconseguit que el PIB (la riquesa d'un país) només s'hagi reduït en un 0,1%, encara insuficient per frenar l'atur. A la ?vegada, demostra la inexistència d'empresaris benèvols o misericordiosos que s'apiadin dels aturats. Només si augmenta la demanda, es contractaran nous treballadors.
Malgrat aquest fet, els "100 economistes" desvergonyits, a sou de la patronal, s'entesten a exigir rebaixes salarials i augments de la productivitat laboral (esprémer més els assalariats).
Ara afegeixen un nou requisit: s'ha d'arraconar els sindicats en la negociació col·lectiva.
No s'adonen que la dinàmica del model de producció, segons l'economista Diego Guerrero, s'assembla a un termòstat, ?aparell que s'encén i s'apaga: si l'economia s'escalfa massa, s'ha de refredar. És a dir, les crisis són inevitables i impredictibles.
El panorama després del catacrac econòmic és desolador: la majoria de les grans empreses sobreviuen gràcies als sacrificis dels treballadors, les mitjanes i petites empreses desapareixen o són engolides per altres, els professionals i autònoms pateixen una pauperització galopant i els assalariats perden drets socials i poder adquisitiu.
Vet aquí la lògica dels mercats que cal canviar.
