Com ens veuen, els altres? No pas la farandola d'aduladors, o els coneguts historiadors i opinadors locals, sinó els diccionaris enciclopèdics espanyols, els llibres generals que alhora que descriptius han de ser sintètics i han de cercar les essències.

El Tesoro de la Lengua Castellana o Española, de Sebastián de Covarrubias (1611) és un meravellós diccionari que enguany fa 400 anys. Les dots d'observació del canonge Covarrubias i sobretot l'enginy a l'hora d'explicar les coses li confereixen una frescor ben singular fins i tot avui. Heus aquí el que va escriure de Girona: GIRONA. Ciudad de Cataluña a las faldas de los Pirineos, entre Barcelona y Perpiñán. Los moradores della se llamaron gerundenses de la ciudad dicha Gerunda, y según otros Geriona, por averla edificado Gerión, séptimo rey de España, como refiere Garibay, lib. 4. Cap. II. Otros dizen que de Gera, que reynó en aquella provincia y en España, quinientos años después del diluvio. Otros dizen ser nombre de una ciudad de Grecia, y que los que de allí vinieron a poblar a España, a semejança de aquélla, la llamaron "Geronta". Ay en Girona iglesia catredal." Heus aquí com a començaments del segle XVII, el capellà de sa majestat Felip III, maestreescuela i canonge de la Santa Església de Cuenca i consultor del Sant Ofici de la Inquisició, apuntava poques coses, però tenia clar que Girona era Girona.

En canvi, en el Primer Diccionario General Etimológico de la Lengua Española, de Roque Barcia (1880), de Seix editor, dos-cents setanta anys després de Covarrubias, l'accepció "Girona" havia desaparegut (tot era "Gerona") i només existía el gentilici: "Gironés, sa. Adjectivo anticuado. El natural de Gerona, ó perteneciente á esta ciudad". En efecte, tot és "Gerona": "Capital de provincia, ciudad episcopal, plaza fuerte, gobierno civil, comandancia y diócesis de su nombre, audiencia territorial y capitanía general de Barcelona, situada a los 42º de latitud Norte y a los 6º 33' de longitud Este, a unos 700 kilómetros de Madrid, con 17.149 almas". Algunes de les descripcions psicològiques que s'hi fan són certament tòpiques: "els gironins són habitants de caràcter pacífic, aferrats al treball, respectuosos amb les lleis, de costums purs i senzills" (totes les traduccions del castellà són de l'autor d'aquest article per fer el text més païble). Les descripcions físiques, en canvi, no estan exemptes d'estil: "La població, construïda en forma d'amfiteatre, ocupa la falda d'un pujol; cenyint-la, des del septentrió fins al migdia, diversos puigs i muntanyetes; i l'atravessa i divideix el riu Onyar en dues parts: la ciutat, pròpiament dita, i el raval anomenat del Mercadal, els quals es comuniquen per dos ponts: l'un, de pedra, i l'altre, de fusta". Els límits de Girona fa 131 anys eren: al Nord: Pontmajor i Sarrià; a l'Est: Sant Daniel; al Sud: Palau; a l'Oest: Salt i Santa Eugènia. En la descripció de Barcia són destacables algunes frases que mostren un bon coneixement de la ciutat: "el Ter, les aigües cristal·lines del qual, corren de Migdia a Nord..."; "l'Onyar, lliscant lentament sobre un llit llotós"; "terribles inundacions, com la tristament memorable del 18 de setembre de 1848 ocasionada pel desbordament del Galligants, i en la qual van morir més de 300 persones"...

La part alta de la ciutat tenia al darrer terç del XIX set portes: Arenys, Carme, socors, Sant Cristòfol, Sant Pere, Santa Maria de França i Barca. Segons l'autor del Diccionario, "els carrers eren bastant amples, nets i endreçats, amb tres espaioses places, anomenades del Vi, de l'Oli i de les Cols". De la catedral s'afirma que és "una obra grandiosa, sòlida i de delicats detalls".

El clima era titllat de "bonancenc" i el sòl de "feracíssim" (molt fèrtil). Es parlava dels conreus i dels productes de les hortes i camps: cerals, llegums, mel, oli, vi, fruites i hortalisses. Hi havia caça menor i caça major. A més a més es deia que: "Als cims propers, s'exploten algunes pedreres de pedra de carreuat d'excel·lent qualitat, marbres de gra formós, susceptibles del millor poliment, i mines de plom i coure". Hi havia fàbriques de filats i teixits de cotó, de paper continu i de llana; telers i molins de farina. L'inventari d'edificis d'interès comprenia: catedral, 14 esglésies, dos hospitals, Institut provincial, Escoles normals, Seminari Conciliar, dos elegants teatres, diversos luxosos cafès, fondes i posades, nombroses indústries, elegants comerços, correus, presó, estació de tren... L'afirmació que es fa en aquest punt és molt interessant: "Esta ciudad ha sido en España la primera que ha empleado la electricidad para el alumbrado público". A continuació, segueixen pàgines i pàgines de descripció d'elements militars; de narració de la història de Girona i sobretot de la Guerra del Francès.

Franco va reinventar la història, el país i tot el que li va convenir i va fer publicar la Enciclopedia de la Cultura Española, d'Editora Nacional (5 volums), dirigida per Florentino Pérez-Embid (1963). Naturalment, Girona és Gerona, i és "capital de la provincia del mismo nombre, situada en un altozano de difícil acceso, defendida al N. Por el río Ter y al SE, por su afluente el Oñar, al cual se unen el pequeño pero simepre activo Güell y el hoy insignificante Galligans". Heus aquí algunes descripcions suculentes: "Els dies de fires i mercats donen a la ciutat un aspecte marcadament camperol d'activitat hivernal, que contrasta vivament amb l'aspecte modern, desocupat i despreocupat que ofereix la ciutat durant l'estiu, amb la riuada turística multicolor i l'enorme trànsit". Girona tenia 50.000 habitants. Algunes explicacions de la Enciclopedia sobre la història de Girona són certament de l'època: "empedrados e ingratos escalones"; "Gerona centro de invasiones"; "No se libra del peligro árabe hasta el 814"; "la universidad tras una vida precaria fue absorbida por la flamante Universidad de Cervera"...

Finalment, l'Enciclopedia El País-Salvat (2003) en 20 volums, recuperava el nom "Girona": "La ciudad antigua se extiende sobre la falda de una colina rocosa por la que ascienden calles estrechas y tortuosas, muy típicas, que salvan grandes desniveles a veces con escaleras". Aquesta obra destacava de la història de Girona justament els anys 90 del segle XX: pel creixement en el sector dels serveis (convivència de grans superfícies i nombrosos comerços especialitzats); pels serveis turístics a l'entorn del Barri Vell i el call jueu; per la important i diversificada indústria: tèxtil, metal·lúrgica, alimentària, de paper, química i de la construcció...