Pere Roger

Aquesta peça singular consagrada, per primera vegada el 21 de setembre de 1038, porta a la vora de la mesa, al costat extern del cordó de perles que l'emmarca, la inscripció tradicional "Petrus, episcopus". Ara, des de diumenge i en un costat del nou suport, s'hi poden llegir diverses inscripcions i singularment aquesta: "Aquesta ara màxima de la catedral de Girona va ser erigida en aquest lloc i dedicada solemnement el 21 de setembre del 1038, per l'arquebisbe Guifré de Narbona, i més tard per l'arquebisbe Sanç de Tarragona, el 12 de març de 1347, i encara acabada la guerra civil i un cop restaurat el culte, el 30 de novembre de 1939 pel bisbe Josep Cartañà i Inglès", i dessota s'hi afegeix: "Avui, 3 d'abril de 2011, el reverendíssim pare Francesc Pardo i Artigas, bisbe de Girona, ha dedicat aquest altar, posant novament en ús l'ara romànica erigida pel bisbe Pere Roger, el 21 de setembre de 1038". (del llibret Ritual de dedicació de l'altar, Catedral de Girona, 3 d'abril de 2011).

Des d'ara i després de prop de disset anys de provisionalitat, interinitat, itinerància i successives restauracions, en compliment de les disposicions litúrgiques del concili Vaticà II disposem ja amb plenitud de tot el mobiliari del presbiteri de la Catedral que molta gent ja no recordarà. Podem admirar la gran cadira episcopal, el retaule de plata, el baldaquí i l'ara romànica que acumula prop de mil anys de servei litúrgic a la Catedral. He de dir que malgrat que per a algú ens trobem davant d'una decisió controvertida, és tan superior el guany que representa finalment aquesta plena restitució que fa empetitir tots els dubtes sobre l'oportunitat de la reforma. Tot sabent, d'altra banda, que el nou presbiteri s'ha construït sobre una estructura desmuntable i perfectament reversible que no altera cap dels elements estructurals i històrics de la Catedral.

Convé, doncs, fer justícia al bisbe Pere Roger, que ens llegà un treball incessant per dotar millor i construir sobre bases sòlides la nova Catedral, i erigir nous centres de culte i monestirs en una època de febre constructiva i colonitzadora.

Amb tots els documents que publica Francesca Vila, i amb la cronologia que ha reconstruït, podem acreditar l'obra i el perfil biogràfic de Pere Roger.

Pere Roger era el fill petit dels comtes de Carcassona Roger i Adelaida, nasqué a les darreries del segle X i va viure fins al 1051. Va heretar dels seus pares una part important dels béns eclesiàstics del comtat de Carcassona i hi dedicà molta atenció al llarg de la seva vida, com així a la vida de l'Església a Catalunya i al seu comtat. Probablement des de l'any 1002 ja era canonge de la Catedral al servei del bisbe Odó. Quan aquest va morir, després de tornar de l'expedició catalana a Còrdova que havia comandat el comte Ramon Borrell el 1010, els comtes de Barcelona van proposar el nomenament de Pere Roger per succeir-lo, i ja com a bisbe de Girona assisteix l'any 1010 (18 de novembre) a la consagració de la Catedral de la Seu d'Urgell. Durant el seu pontificat participaria en moltes consagracions com aquesta dins i fora de la seva diòcesi. Així, a Fontanet (comtat de Peralada), monestir de Sant Cugat, Sant Llàtzer de Llemotges, Sant Silvestre de Vilamalla, Sant Martí del Canigó, monestir de Cuixà, Sant Martí de Les, Sant Miquel de Fluvià, Sant Martí de Queixàs i Santa Maria d'Arles. Però per damunt de tot convé destacar, perquè foren la seva obra més directa i personal, la consagració l'any 1019 de la canònica de la Catedral de Girona i el 21 de setembre de 1038 la consagració mateixa de la nova Catedral. En un cas i altre, la presència de bisbes i dels comtes va atorgar una singular solemnitat a aquests actes. En el cas de la Catedral hi va ajudar que unes setmanes abans s'havia consagrat també la Catedral de Vic. Amb Pere Roger hi havia l'arquebisbe de Narbona i els bisbes de Vic, Urgell, Coserans, Barcelona, Elna, Carcassona i Magalona.

Sota el gran impuls del seu amic el bisbe Oliba de Vic, Pere Roger va participar activament en el moviment de la pau i treva de Déu assistint a diversos concilis Vic (1029), Narbona (1031-2), Vic (1033), Narbona (1043) des d'on es van traçar les directrius per frenar els atemptats contra els drets dels béns eclesiàstics i les corresponents invasions materials i de jurisdiccions.

També va dedicar esforços des de la cort comtal de Barcelona a dictar justícia i resoldre plets que entrebancaven el poder dels comtes i la voluntat que tenien de dotar i reforçar l'església com una branca activa del poder comtal. És amb els comtes i, especialment, amb la comtessa Ermessenda que participa directament en el nomenament d'abats, com en el cas dels monestirs d'Amer i Sant Feliu de Guíxols.

El bisbe Pere va acudir dos cops a Roma (1013 i 1031), la primera vegada a recollir una butlla per a la diòcesi d'Urgell i la segona vegada per una butlla de la seva pròpia diòcesi.

Francesca Vila conclou: "El bisbe Pere Roger devia ser de temperament obert i caràcter emprenedor. És el que deduïm després d'haver seguit la seva petjada pels comtats catalans a través de la documentació de l'època. Amb carros, cavalls i bestiar de tir i de càrrega, travessaria tot sovint els Pirineus per assistir a concilis i celebracions que tindrien lloc a Occitània i fins i tot arribà a Roma en dues ocasions on seria rebut pel Sant Pare".

Pere Roger inicià el seu pontificat, presumiblement, amb l'arribada a Girona de l'arqueta d'Hixem II i en el moment àlgid de l'arribada de l'or musulmà als comtats catalans. Les transaccions dineràries que es realitzaren sovint entre el bisbe Pere i la seva germana Ermessenda, i les donacions en unces d'or que aquesta féu sovint marquen segurament una edat d'or de l'Església gironina, en paral·lel al gran moment constructor i repoblador de comtes, bisbes i abats.