La PDD i el fracàs d´una informació esbiaixada

JESÚS DOMINGO MARTÍNEZ. GIRONA.

Dades del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya posen de manifest que cada vegada són més les persones que consumeixen la píndola de l´endemà o del dia després (PDD), fins al punt que en tres anys les vendes s´han triplicat en el conjunt del territori català. També diuen que aproximadament el 25 per cent de les gironines que han demanat la píndola d´anticoncepció hormonal d´urgència (PDD) ho han fet en més d´una ocasió des que es dispensa sense receptes en els centres o a les farmàcies de la província. El titular de l´article del Diari que comentava aquesta notícia era: «Una de cada quatre dones de Girona que demana la píndola del dia després repeteix». En el mateix article es llegia que «les principals consumidores d´aquest fàrmac per evitar l´embaràs són joves d´entre 15 i 19 anys». En principi, si no tenim en compte que són píndoles abortives, podria semblar positiu –com l´hi sembla a la ministra de Sanitat– perquè signifiquen menys avortaments cruents. Però, en realitat no ho és, ja qeu, a més de ser abortiva, posa de manifest que no es fa una prevenció adequada.

El motiu, és falta d´informació? No, perquè una cosa és informació i una altra és formació, a les joves d´avui no els falta informació però sí formació sexual que sigui constructiva. Es dóna informació ­sexual en els centres educatius però no s´educa en valors lligats a la sexualitat, com ara que aquesta va més enllà del coit. El que sí apreciem és el gran fracàs de tants anys intentant deslligar el plaer sexual de la procreació, de transmetre una informació esbiaixada.

Penso que ens esperen uns temps durs, ja que la trivialització de la sexualitat porta a comportaments antisocials, a la manca de compromís i de generositat i, a no valorar la vida humana des del moment que es concep.

Llegat de discòrdia

joan janoher i sadurni. forallac.

La situació actual no permet entrar en raonaments clars per poder definir els comptes de la Generalitat de Catalunya, quan el problema és la retallada dels serveis socials. Aquests s´estan agreujant, deformant els continguts reals de fer política, mentre el tripartit governava; i l´oposició intentava forçar el compromís del concert econòmic, en aconseguir, el pacte fiscal, i així resoldre el dèficit existent, de la Sanitat Publica a casa nostra.

Ara què CiU només porta 100 dies al poder els partits que són a l´oposició la fan culpable de totes les dificultats actuals que té Catalunya. Acusen els nous de no saber el camí que cal prendre per adreçar el nostre dèficit econòmic. A qui se li acut aquest despropòsit tan incoherent com irreal? Els convergents no tenen pas la vareta màgica, per solucionar, una qüestió tan delicada i mancada de recursos, com la que han deixat les conselleries. Però, aquest vendaval d´insults i proclames contràries a la veritat no fa més que sotmetre el nostre poble a lainjusta qualificació de deficitaris, de retallades de salut i educació, i ningú dóna suport de manera unànime a la reclamació dels 1.400.000 € que deu l´Estat, com tampoc, les altres reivindicacions que resten. I la igualtat envers a les altres comunitats, que estan molt lluny i per sobre de nosaltres, de les quals desconeixem si són o no deficitàries, sanitàriament parlant, com tampoc, el seu estat econòmic. Doncs bé, Qui és el culpable de tot aquest enrenou, i promotor de la discòrdia?

Els desencertats

horaris de Renfe

LÍDIA AYMERICH. GIRONA.

Des de fa quatre anys estudio a Barcelona i visc a Girona. Crec que hi ha molta gent que, com jo, fa aquest trajecte diàriament . Si decideixo conduir i fer aquest trajecte en cotxe, em representa un total de 300 € al mes de peatge només, la qual cosa ja posats em sembla un insult, i uns altres 200 € en gasoil. És a dir 500 € al mes, que és a la pràctica el mateix que costaria un pis o una habitació de lloguer a Barcelona, deixant de banda el fet que no és una opció que em plantegi, simplement per qualitat de vida, en el meu cas.

Bé, sorprenentment l´abonament mensual del tren no arriba a costar 200 € i aquí, tindríem la solució. El problema neix en la gestió quotidiana dins de la Renfe. Sense tenir en compte els dies de vaga, que són habituals, i els retards, el meu problema més gran és que a dia d´avui, i des de fa molt de temps, l´últim tren amb destinació Girona -Barcelona o a la inversa, surt a les nou i vint minuts, la qual cosa no et permet viatjar-hi, a menys que el teu horari s´acabi a les 8 o a quarts de 9, i en el meu cas les classes acaben a les deu de la nit; per tant m´és impossible, com a tants altres.

Crec que hi ha molta gent amb el meu mateix problema, així que aquest escrit pretén ser simplement una crida a RENFE perquè d´una vegada per totes ens arregli i doni una mica més de coherència als horaris del seu transport.

L´arrogància del poder

rafael fernandez. figueres.

Què té el poder que canvia la gent? Quin mecanisme intern s´activa quan una persona arriba al poder? Em refereixo al poder polític. No vull anar gaire lluny. A les nostres contrades, i a la zona on visc, sobretot, hi ha exemples per donar i vendre. A mi em fà fàstic veure com gent normal ahir ara són arrogants, creguts, prepotents, envoltats dels que els hi diuen que són molt bons i molt espavilats i s´ho creuen. No sé si és cosa de la pròpia persona o del bon fer dels que els envolten. He vist com polítics que es deien del poble avui en dia prioritzen els seus interessos, o els interessos dels que els raspallen l´esquena (als burros perquè estiguin contents se´ls hi raspalla l´esquena i perque caminin se´ls posa la carrota a davant dels morros). Així veig com les estàtues són més importants que els vianants, com les inauguracions són més importants que els espais socials (on cada dia hi ha més mancances), com fer la pilota als rics que no viuen aquí però saben veure un burro de ­lluny mentre la gent de casa no pot tirar endavant, veig com per unes coses no hi ha diners però per altres, fins i tot privades o del partit, sí. Veig com es fan propaganda i com es desmenteixen ells mateixos. Veig com aquesta prepotència i ­arrogància els creix dia a dia, fins al punt que es creuen infalibles, indispensables, senyors del tot i del no res, fins que se n´adonin, massa tard, que les ales amb què volen són, com les d´Ícar, de cera... El poble ha de reaccionar i el poble no pot permetre més que aquesta gent, sigui del partit que sigui, ens continuï enganyant, robant, ­denigrant, fotent-se de nosaltres a la nostra cara i amb els nostres diners.