No n'hi ha prou d'indignar-se contra els mercats financers, culpables de la crisi econòmica, que s'atreveixen a imposar polítiques d'austeritat per combatre el dèficit públic.
No n'hi ha prou d'indignar-se contra els governs que busquen desmantellar l'Estat del Benestar amb retallades brutals en educació, sanitat i serveis socials.
No n'hi ha prou d'indignar-se per la reforma de les pensions que obligarà els joves a treballar més anys per cobrar menys quan arribin a la jubilació.
No n'hi ha prou d'indignar-se per la reforma de la negociació col·lectiva que deixarà les mans lliures a la patronal per imposar salaris més baixos i jornades més llargues.
No n'hi ha prou d'indignar-se davant els atacs que reben els sindicats a qui s'acusa d'irresponsables, tot i que els seus dirigents buròcrates sovint s'avenen a acords contraris als interessos dels treballadors.
No n'hi ha prou d'indignar-se davant les privatitzacions de serveis públics que generaran enormes beneficis als oligopolis empresarials.
No n'hi ha prou d'indignar-se amb l'actuació d'una elit política que s'arrapa a prebendes i privilegis del càrrec alhora que rebaixa els sous dels empleats públics i congela les pensions.
No n'hi ha prou d'indignar-se amb els defraudadors que, a través de l'economia submergida o irregular, tenen assalariats amb sous misèrrims i sense seguretat social.
No n'hi ha prou d'indignar-se quan es vol eximir les grans fortunes de tributar per l'impost de successions mentre que s'aproven regulacions d'ocupació d'empreses amb beneficis i l'atur assoleix xifres esgarrifoses.
No n'hi ha prou d'indignar-se quan l'esgarrifós individualisme s'instaura en les relacions humanes amb el conseqüent abandó de qualsevol vestigi de solidaritat.
Ara bé, a més d'una justa indignació, s'ha de forjar una alternativa a la dictadura dels mercats que, a l'empara del fetitxe de la llibertat personal, renega de la igualtat social.
Si els governs són presoners d'encanteris econòmics, si l'enginyeria financera està al servei dels especuladors i si hi ha empresaris que treuen profit de l'embolic, cal una resposta radical que arraconi la política dels partits de la dreta cínica i de l'esquerra comparsa.
Revoltem-nos, doncs! Que l'esperit de revolta penetri en la consciència de la gent i es manifesti pacíficament per reclamar unes conquestes socials que estan en perill.
En temps de Pasqua, ressucitem els versos de Raimon de la "Cançó d'un cor que crema": "Qui ens podrà despertar, / què ens podrà despertar, / com podrem despertar / d'una son consentida?".
