La mort d´una gran mentida

Maria Dolors Sala Lleal. (Vilablareix)

Ja s´ha mort. Més ben dit: ja l´han mort. La gran mentida que hi ha darrere un personatge, que a hores d´ara dubto que mai hagi existit, s´ha acabat. O no.

Han mort Bin Laden. Segons ells, el símbol del mal, de l´horror, de les matances occidentals, de la guerra de l´Afganistan, de l´Iraq, etc. Però ja ens ho han dit de seguida, ells: encara no podem dormir tranquils.

Dic ells, perquè sempre he pensat que tot és una gran mentida. Que darrere Bin Laden, i els terroristes, i les guerres, hi ha grans interessos econòmics. Mentrestant el món ha tingut l´atenció posada en tot aquest terror, la voluntat doblegada per la por, ells han construït una societat a la seva mida, per als seus interessos, mantenint-nos en la ignorància. Un poble mort de por no pensa, no es mou, està paralitzat i adormit.

No sóc jo, sinó els analistes polítics i els experts sociòlegs els que han d´explicar el perquè s´ha buscat precisament aquest moment, i no un d´altre, per llançar Bin Laden al mar. Però de bon segur que ho tenen tot molt ben planejat.

Mentrestant, el món segueix ben distret del que és veritablement important!

En què quedem?

Jaume Castanyer de Montserrat. (Girona)

No oblidem que la mort de Bin Laden ha estat un assassinat, un homicidi per part del govern estatunidenc i d´alguna manera per part de totes les societats occidentals. La legitimitat d´aquest homicidi seria un dels temes a tractar i segurament el que més controvèrsia comportaria, personalment crec que sí que era legítim, de totes maneres aquesta reflexió hauria de ser duta a terme de la manera més personal i raonada. El que és cert és que ens trobem davant d´un homicidi institucionalitzat; poques hores després de la notícia, diversos governs, entre ells el d´Espanya, comunicaven a Obama les més sinceres felicitacions. És el cas de la Sra. Elena Valenciano, secretaria de Política Internacional i cooperació del PSOE, qui ha afirmat el següent: «Obama ha fet justícia als milers de víctimes de l´11-S i també a les víctimes espanyoles de l´11-M, a les de Londres, Marroc, el Pakistan, l´Afganistan, etc.».

El que més m´ha cridat l´atenció sobre aquestes paraules és la contradicció en què cau la Sra. Elena Valenciano, i consegüentment, com a representat del Govern, tot el Govern espanyol. Sense entrar en el famós debat sobre la legitimitat de la pena de mort, s´hauria de remarcar que la constitució espanyola no reconeix la pena de mort com a mitjà per a fer justícia i en les paraules de la secretaria de Política Internacional i Cooperació del PSOE, s´iguala el concepte «justícia» amb «homicidi». Espanya no és l´únic país que es determina en contra a la pena de mort i arran d´aquesta notícia expressa unes paraules contradictòries. La justícia en un país no ha de ser parcial, i que en determinats casos s´apliqui d´una manera o una altra, o s´està a favor de la pena de mort o no s´hi està. Personalment penso que el Govern espanyol s´ha posicionat en el lloc equivocat.

Algunes llums entre la foscor

Àngela Ferrer i Mató. (Girona)

Veritablement llegir les notícies dels diaris, escoltar-les per la ràdio, veure-les per la tele... produeix veritable depressió. Sembla talment que el món ha embogit i només hi trobem sang i fetge i naturalment totes les misèries que la crisi està comportant.Ha pensat algun reporter a cercar actes bons, bones obres i gent que vessa generositat, que duen a terme actes dignes de lloança i esperança? Sembla que els humans ens hem tornat una espècie de vampirs i que fruïm amb tants i tants fets negatius com s´estan produint. Ens deshumanitzem i gairebé deixem de ser éssers civilitzats per donar pas als instints més baixos que hem heretat de la nostra part animal, que la tenim.

Avui volia escriure sobre fets positius, però en els mitjans de comunicació de tota mena n´he trobat pocs i amb lletra petita.

Deixeu-me que jo en digui alguns que siguin com llantions o brases que donen escalforeta quan tot és fred i manca il·lusió.

Tenim Càritas, que lluita dia a dia per ajudar qui ho necessita. Ser-ne soci costa menys que fer un cafè al dia i no té cafeïna, com la beguda que excita i fa pujar la pressió. Tantes entitats que cuiden i visiten malalts i els atenen i els visiten i els donen una llum en aquesta foscor que jo he esmentat. Tenim en aquest sentit, metges sense frontera, pallassos sense fronteres, l´Oncolliga gironina que cuida i atén malalts i familiars que pateixen aquesta malaltia, un SECOT que sense afany de lucre ajuda i dóna consells a joves empresaris i als que necessiten un consell per tirar endavant, lluitadors per defensar la nostra llengua tan menyspreada, cuidadors/es abnegats que tenen cura d´avis abandonats, els fan companyia, són tot un exèrcit de voluntaris que fan una tasca insuperable... No podem doncs tots nosaltres formar part d´aquestes persones altruistes, deixar de lamentar-nos i procurar posar totes les nostres forces perquè Catalunya sigui un model i aixequi d´una vegada la seva testa i torni a ser aquell país on s´emmirallin altres nacions?

No oblidem que la unió fa la força i que el pessimisme enfonsa. El meu lema és «força, treball dur, voluntat i molta molta generositat tot regat amb amor al proïsme i a la nostra estimada Catalunya».

Tant de bo la meva veu, segur no gaire important però sí sincera, mogui els cors de bona voluntat per fer el que demano.