Quan amb prou feines s'han complert tres mesos d'aquest any, una vintena de dones ja han mort a Espanya a mans dels seus marits o parelles. La xifra va ascendir a 80 el 2010 i a 68 el 2009. Malgrat totes les mesures legislatives que s'han adoptat en els últims anys, malgrat la creació de jutjats especialitzats i malgrat que hi hagi més conscienciació ciutadana, el nombre de dones mortes per violència domèstica no decreix, sinó que augmenta. Un problema important per a la societat. Quan una dona mort a mans de la seva parella el primer que es mira és si havien existit denúncies prèvies i si s'havien adoptat mesures judicials. És a dir, si els mecanismes de l'Estat de dret protegien la víctima. En el cas de la dona de Bescanó, un jutjat ja havia decretat ordre d'allunyament al marit, però tampoc no ha servit de res. En la majoria d'assassinats d'aquesta naturalesa hi ha uns antecedents, però és evident que la legislació ni és suficient ni és dissuasiva per a qui està disposat a cometre l'assassinat; ni en aquest, ni en altres tipus de delictes. Mirant-ho fredament, a qui maltracta i amenaça la seva parella li importa un rave una ordre d'allunyament decretada per un jutjat. Una altra cosa és que la societat s'hagi de dotar d'aquestes mesures protectores. És probable també que en alguns casos hagin tingut els seus efectes positius, però això forma part del terreny de les hipòtesis. El problema és social i cultural i això no té fàcil resolució. Com deia la presidenta de l'Institut Català de les Dones, Montse Gatell, després de conèixer-se el crim de Bescanó, "És urgent esborrar de l'imaginari col·lectiu els models tradicionals de relacions entre sexes basats en el poder. S'han de transmetre nous models de relació i de resolució de situacions conflictives". Una altra cosa és poder portar a la pràctica aquests principis.