Crec rotundament en la necessitat de participar d'unes eleccions municipals. El municipi és el nucli més tangible i abastable de poder i també de participació. És un cercle irreal on els meus drets i deures i els dels meus conciutadans son més comprensibles, orientables i amb possibilitat de ser pactats. Per tant, quan arriba el moment necessari de posar el vot a l'urna, crec que és quasi obligatori que aquest gest sigui fruit d'una reflexió pausada, realista i valenta. Si jo ara hagués de fer una carta als reis municipals només demanaria una cosa: que em portin canvi. Per a mi la clau de l'èxit en una societat sana es troba en l'alternança dels polítics i en la fidelitat dels tècnics. Quan parlo de canvi em refereixo a la conveniència de plantejar noves perspectives polítiques escoltant els que de veritat s'han format en cada matèria. Quan el poder s'ins?tal·?la, apareixen els vicis i l'autoritat mal entesa, s'alimenten les famílies i les capelletes. Es construeixen castells de voluntats inexpugnables i s'alcen muralles contra enemics que només ho són per pensar diferent. I quan més ens instal·lem en la nostra veritat, més vertigen tenim a tornar a la vida quotidiana de l'anonimat.
Culturalment parlant, crec que Girona s'ha allunyat de la gent. S'ha deixat tot a la política dels números i no a la del diàleg i a les oportunitats per a tothom. S'han canviat edificis de gestió complexa per vida efervescent i s'ha cregut que una subvenció irrisòria equivalia a creativitat assegurada. Hem alimentat llops disfressats de lliures notaris de la vida pública creativa. I així ens ha anat... quasi tot ens ha de venir de fora. S'ha adormit el carrer i s'ha maquillat el desig. Segurament no era una mala Girona, però no era la Girona que jo desitjava.
Hi ha una Girona per recuperar: la de la gent assenyada que té ganes de riure de tot i de ballar qualsevol cosa. Sempre el mateix argument i la mateixa música és molt avorrit. Sortir a les revistes del món està molt bé, però quan tinguem la ciutat venuda, qui quedarà amb una mica d'orgull i il·lusió per donar la mà i un somriure al visitant.
Ara, si em deixen somniar, demano canvi. Que es torni a escoltar al poble i que Girona sigui la Girona dels joves; de les associacions; de la cultura tradicional i popular; de les festes de barri i del cafè a mitja tarda; la Girona catalana sense complexos; una Girona feta per la seva pròpia gent. Segurament no serà la més prestigiosa, ni la més intel.lectual, però serà la nostra.
Per a tot això, és necessita recuperar la capacitat de sorprendre'ns, d'escoltar i confiar. De deixar fer i no jutjar si el que proposa és dels meus o és dels altres. Hem viscut molt de temps amb una única mirada protectora sobre nosaltres.
Ara que nosaltres, el poble, podem escollir com volem que ens mirin els propers quatre anys, triem una mirada que surt de la terra, neta de prejudicis i convençuda que hi ha altres maneres de ser nosaltres mateixos, feliços i responsable entre quatre rius.
