El passat 23 de març el ministre de Foment, José Blanco, va manifestar en el Congrés, en relació amb el desdoblament de la N-II, que "ja m'agradaria haver-les pogut licitar, però no tinc partida per fer-ho". Fals. No les licita -en més de set anys de govern socialista no s'ha avançat gens- perquè ell no ho considera oportú. Setmanes després d'aquestes declaracions, finalment el Govern espanyol va aprovar la licitació del tram entre Caldes i Sils per 33 milions d'euros. Però, com informava Diari de Girona diumenge passat, una setmana després el ministre Blanco sí que va trobar 210 milions d'euros per licitar 49 quilòmetres de cop de l'autovia de la Plata entre Benavente i Zamora. Segons les darreres dades conegudes del seu ministeri, la intensitat mitjana de trànsit al tram Sils-Caldes és de 21.259 vehicles diaris, mentre que entre Benavente i Zamora és de 4.546. Si el Govern espanyol actués racionalment, primant els interessos generals, no hi hauria d'haver cap dubte sobre quina obra ha de ser prioritària en una època d'austeritat en la qual els criteris polítics tenen més importància que mai. Com bé diu l'economista Germà Bel en el seu ja famós llibre Espanya, capital París, "les polítiques de transport en els països del nostre entorn han tendit a prioritzar l'aportació de les infraestructures a la productivitat i a l'activitat econòmica. En el cas d'Espanya, per contra, l'objectiu d'ordenació territorial en el marc d'una preferència específica per l'ordenació del poder polític -la centralització-ha estat dominant". ¿Es pot entendre que en la cojuntura actual el Govern espanyol decideixi licitar obres per portar l'alta velocitat ferroviària a Galícia i Extremadura per 2.332 i 3.829 milions d'euros, respectivament, només per interès polític? ¿Algú creu que la societat recuperarà aquestes inversions tenint en compte que s'ha demostrat que el TAV és altament deficitari en quasi tot el territori espanyol? Aquesta política d'obres públiques a Espanya, que s'ha anat heretant de govern en govern i de règim en règim, és una ruïna. Discriminar permanentment les zones productives no és la millor fórmula per intentar sortir de la crisi; ans al contrari, farà que cada cop sigui més profunda.