Submergit en la protesta dels indignats, dels cabrejats, dels mosquejats (que cada un triï la denominació) a la plaça del Vi de Girona, m'adono que alguna cosa ha canviat. Per primera vegada en dues dècades a Girona, em trobo en un pessebre sense els de sempre. Aquells que et trobes l'1 de maig, l'11 de setembre, en contra d'Aznar o per protestar contra Zapatero. Aquest dijous a la plaça del Vi hi ha molta gent que no conec. I molt heterogeni tot plegat. Joves -molts joves- però també grans, membres de candidatures polítiques alternatives intentant rapinyar alguna cosa, aturats i actius, metges i "perroflautas" i algun veterà de totes o quasi totes les revolucions frustrades. És el cas de la Marta, que es queixa perquè aquí "ja no hi ha ningú que sàpiga agafar un megàfon amb convicció per organitzar-se i anunciar què es vol i cap on es va". Com a veterana de revolucions que porten enlloc, la Marta augura que aquesta també portarà a un deliciós enlloc com les del maig del 68, que "diguin el que diguin sense arribar enlloc va canviar-ho tot".

Per un moment m'he oblidat del motiu pel qual estic a la plaça del Vi (em dedico al periodisme). Per un moment he buscat els motius que tinc per estar cabrejat i jo també n'he trobat molts. El problema ha estat quan he pensat com i qui els pot resoldre. Sense votar no hi ha política i sense política no hi ha canvis. En Joan és un noi de poc més de 20 anys que amb la passió que es té amb poc més de 20 anys, m'anuncia que el món és a punt de canviar. M'apunto la data del dia en què va començar a canviar el món. No cada dia es té l'oportunitat de ser testimoni d'un esdeveniment planetari. Però mentre anoto aquesta idea en el bloc que m'ha regalat la campanya de Pia Bosch, m'envaeix la idea que no deu ser massa diferent això del canvi aquell que a San Francisco anunciaven els apòstols del beaten down (que ve a significar derrotat) els anys 50. Em refereixo a la generació beat dels Ginsberg, Kerouac i companyia que van inspirar el posterior moviment de les floretes. Aquí i avui, a la plaça del Vi, també hi ha una certa sensació de derrotats però amb la cara alegre i sense rius de LSD.

Mentre busco motius per poder dir que el moviment dels indignats, mosquejats o cabrejats, és com totes les revolucions romàntiques que porten enlloc, alguna cosa dins meu diu: cony! no estaria malament que això triomfés. No sé què busca tot plegat però només sé que massa coses em repugnen.