Un nou «arboricidi»

Lluís Torner i Callicó. (Girona)

Malgrat que el mot «arboricidi» no es troba al diccionari de la nostra llengua, és emprada col·loquialment per parlar de l´eliminació d´arbres d´una manera considerada irregular. O sigui, en el cas present, la paraula potser sí que gramaticalment no és correcta, però tampoc considerem correcte el fet que ens porta a emprar-la. Bé! Som una colla de jubilats que, els dimecres de cada setmana, ens trobem per fer una caminada pels verals de la nostra ciutat, en aquest cas per la Vall de Sant Daniel, una joia natural que tenim els gironins. Vàrem passar per la font del Fita -abans molt sovintejada i avui un xic abandonada-, la font dels Lleons -que actualment ja ni raja- i finalment vàrem recalar a la font del Ferro, per fer el nostre petit esmorzar, a l´ombra acollidora del seu arbrat. Però en arribar a aquest nostre darrer objectiu, ai las! Hi havia una brigada d´obrers que, proveïts d´uns trepants, es dedicaven a foradar les arrels d´una part de l´arbrat, de l´esplanada on hi ha la font -que al bon temps la proveeixen d´una acollidora ombra- tot tirant-hi un verí, per eliminar-los. Tanmateix pensem que, tot i que vegetals, també tenen vida, i tal vegada no és una forma massa ortodoxa d´eliminar-los. Preguntats pel motiu d´aquesta dràstica feina, ens varen dir que a ells tampoc no els plaïa massa de fer-la, però obeïen ordres, i que ignoraven de quin organisme provenien. Sembla ser que els arbres que es volien eliminar són del grup de les acàcies i avui, després de tants anys de ser-hi, s´han adonat que no són autòctones, com si tots els seus congèneres ­-que podem trobar a boscos i a carrers de la ciutat- en fossin. Ara es veu que ens hem tornat molt selectius, fins al punt d´eliminar aquests arbres que han vingut fent un bon servei i que fa molt temps que hi estan plantats. Diuen que els substituiran per altres -autòctons, és clar! només faltaria- però mentrestant, abans no els plantin i creixin, l´esplanada de la font, a part de canviar la seva fisonomia durant un temps, quedarà desprotegida de l´ombra que feien aquells. Bé! Agafeu-ho com la humil manifestació del sentiment d´una colla de jubilats.

«Acampadagirona»

Quim Rovira i Bonet. (Girona)

Sóc un més dels acampats a la plaça de Catalunya de Girona des del primer dia, després de la primera concentració a la plaça del Vi. Els motius per ser-hi, per desgràcia, em sobren. No només per la indig­nació pels casos de corrupció política i la manifesta impunitat d´alguns d´ells -no cal ni mencionar escòria com el president Camps-, sinó també pel meu cas personal en el terreny laboral. Intentant resumir una situació difícil de resumir, em limitaré a dir que durant el meu últim any a la meva anterior empresa hem viscut amb els companys dos ERO. En el primer, van fer fora més de la meitat de la plantilla, mentre demanaven als «afortunats» que ens hi quedàvem un fort compromís amb l´empresa per sortir d´una situació difícil. No cal ni dir que aquesta situació va ser causada per la ineptitud en la gestió, amb inversions que van fer forats de diversos milions d´euros als comptes de l´empresa. Durant aquesta temporada, molts companys vam estar treballant en jornades abusives. Sense anar més lluny, jo mateix vaig estar treballant unes setmanes a Madrid dormint una mitjana de tres hores, enllestint projectes d´allà i de Barcelona, fins que em vaig posar malalt i em vaig veure obligat a afluixar.

Al segon ERO, l´empresa va ser liquidada per la via concursal, i curiosament, va ser una amistat de l´anterior propietari qui va comprar tot allò immaterial de valor: llicències de software, propietat intel·lectual, les carteres de clients, etc. Per fer-ho més immoral, van posposar la signatura de contractes del projecte més gran que s´hi havia estat desenvolupant, amb expectatives de facturació de diversos milions d´euros, per poder-ho passar a la nova empresa. Per fer-ho encara pitjor, es va explicar tota la situació tant a UGT com a CCOO, l´administrador concursal i advocats independents, que es van limitar a confirmar-nos que no teníem cap posibilitat de solucionar-ho portant el cas als tribunals. Al final de tot, l´empresa anterior ha desaparegut, i ha deixat un forat d´entre 4 i 6 milions d´euros a bancs -ja els està bé-, hisenda i seguretat social, entre d´altres. A tot això, s´hi ha de sumar la part que cobrirà dels nostres sous Fogasa. Tot això, benvolguts cohabitants, ho pagarem entre tots enmig d´aquesta crisi. A la vista de tot això, i amb un sentiment d´impotència que m´ha deixat tancat a casa molts dies sense ànim per sortir ni al carrer, vaig rebre amb il·lusió per primera vegada des de fa mesos, la notícia del moviment d´indignats, i no vaig poder fer altra cosa que dedicar-hi tots els esforços de què sóc capaç.

Estic indignat. Més que indignat, enfurismat. He perdut la fe en el sistema empresarial, polític i judicial, i no penso moure´m d´aquí fins que tingui la certesa que això no em tornarà a passar, ni a mi, ni a ningú en aquesta merda de país.

Operació neteja

Maria Dolors Sala Lleal. (Vilablareix)

«Neteja: Fer net, traient-ne la brutícia o allò que hi és de més». Així ha estat batejada la feina que va fer la policia a la plaça Catalunya. Netejant a cop de porra els ideals, els pensaments, els sentiments, las ganes d´expressar-se de forma pacífica; la voluntat de crear una societat més a la nostra mida, més real, més autèntica, més solidaria, més justa, més harmoniosa, més sincera, més nostra.

A cop de porra, i amagats darrere dels homes d´uniforme, que estan per servir els ciutadans, darrere les seves màscares i las seves pors, els que segueixen en el poder, i els qui hi volen ser per sobre de tot, han donat l´ordre de netejar la plaça perquè ja fa pudor. Ja molesta tanta gent pacífica, tants actes solidaris, tant de diàleg democràtic, tanta empatia; molesten tants de nens gaudint amb els pares i els avis d´un diumenge diferent, entre colors i esperances; entre rialles, jocs i pancartes fetes per tots, amb alegria, saben que formen part d´aquesta gent que està fent historia. Ja són massa dies sense portar el control complet; i tenen por.

Arriba el futbol, i l´excusa perfecta. Però no entenen que el futbol és molt divertit, però que ja no ens distraurà de l´essencial; que no importa si estem a la plaça Catalunya, o a la plaça d´Espanya, o a la del Triomf; no importa el lloc que conquerim, perquè la plaça, el carrer, la societat ja és nostra, perquè nosaltres l´hem omplert amb la nostra il·lusió d´un futur diferent; perquè nosaltres som la societat, nosaltres som la plaça on estem o la plaça que netegen; nosaltres som l´esperit del carrer, i l´ànima de la ciutat, de les ciutats; nosaltres som el nou món. I això, ells, mai no ho podran netejar.

Bilingüisme escolar

Francesc Gombau. (Girona)

El Tribunal Suprem acaba de dictar dues importants sentències en les quals demana a la Generalitat respecte al bilingüisme a les escoles de tal manera que les dues llengües oficials siguin utilitzades a l´ensenyament «de forma equilibrada». Em sembla molt sensat perquè a l´actualitat hi ha una evident desproporció a l´educació amb 28 hores impartides en català a la setmana i només 2 en castellà. Fer catorze vegades més hores en una llengua oficial que en l´altra és un absolut desequilibri que no respecta la voluntat de la Justícia ni la de molts pares. Les escoles no poden continuar sent per més temps «guetos» monolingües d´esquena al bilingüisme que es respira al carrer i a la societat.