Quan els cineastes es posen a dirigir anuncis poden passar dues coses: que el filmet sigui una demostració encapsulada del seu estil o bé una perversió de les formes cinematogràfiques en benefici de la venda del producte. De fet, molts directors incorporen anuncis als seus films sense gaires escrúpols; resulta inevitable, en aquest sentit, recordar la descarada promoció automobilística de les pel·lícules de James Bond o l'obscena imatge d'Owen Wilson bevent Coca-cola a Tras la línea enemiga, segurament una de les més esfereïdores (per poc dissimulada) del cinema recent. Freixenet va posar de moda el fitxatge de directors més o menys consagrats per a la promoció d'una marca, amb resultats desiguals, i ara és Damm qui ha volgut esprémer al màxim que Isabel Coixet hagi firmat el seu anunci estiuenc. La directora de Mi vida sin mi no és nova en el món de la publicitat i és evident que el seu estil visual quadra amb les intencions de la marca. L'anunci funciona des d'un punt de vista estrictament narratiu, està rodat i muntat amb un mínim de gràcia i fins i tot resulta brillant en la integració de la música a les imatges. Té l'honrosa finalitat d'estimular anímicament l'espectador, i se'n surt amb escreix. Ara bé, fent una anàlisi en fred de fons i forma (el mateix que Coixet insisteix a demanar per als seus llargmetratges: modesta no és), sorgeixen dues constatacions inquietants. Primera, que al món de Damm imaginat per Coixet no hi ha clarobscurs, no hi ha grisos, segons ella la vida és un tòpic flashback d'enamoraments estiuencs en què no hi ha cabuda per al diferent, per al dolor o el fracàs. D'acord que és un anunci i tot això, però sorprèn venint d'una directora que als seus films tendeix a parlar de la Mort amb una pompositat trompetera. Segona, el que molts defensen des de fa un grapat d'anys: no és que la Coixet adapti el seu estil a la publicitat, sinó que el seu cinema és, des del punt de vista formal, un llarg, tediós i definitivament sobrevalorat anunci.
