Ja ho deien els nostres antecessors llatins: "qui cucumin excoluit, premat huius pondere tergum". Aquesta antiquíssima dita és la mare del refrany català: "qui ha fet el cogombre que se'l posi a l'ombra". És a dir: "que n'assumeixi les conseqüències".
En els setanta-tres llibres de la Bíblia el mot cogombre només hi apareix una sola vegada. Procedent de l'Índia, hauria arrelat a Egipte i d'allí a la Bíblia. Durant la llarga travessa del desert, els israelites retreuen a Moisès: "Com recordem el peix que per no res menjàvem a Egipte, i els cogombres, i els melons, els porros, les cebes i els alls!" (Nombres, 11, 5). El cogombre, aquest "fruit oblong i berrugós, d'una cucurbitàcia procedent de l'Índia" (segons el Diccionari Alcover Moll) no agrada pas a tothom. A mi m'agrada, però a la meva cosina el cogombre l'ofèn, pel gust que té de meló verd. I sobretot, per la seva fortor. Amb tot, l'inefable Anselm Turmeda (S. XIV-XV) ens parla de les sentors aromàtiques que emanen d'aquesta planta: "El ordonà un perfumÉ de semença de cogombre" (Diuis, 20).
Què li ha ha passat al cogombre en el seu camí camí d'Ibèria a la Germània? En la metàfora popular, "qui ha fet el cogombre"? Ningú no se'l vol "posar a l'ombra". I tanmateix algú n'ha d'assumir la responsabilitat. Fou regat amb aigües contaminades? Fou collit massa verd? (el mal genèric de fruites i verdures que provoca tants mal-de-ventres). S'ha manipulat incorrectament per assegurar-ne la conservació? Els alemanys, escamnats aquests darrers dies pel tema nuclear, s'han precipitat en les seves conclusions? Preguntes més preguntes. I des de la pell de Brau? La classe política baladreja. Potser massa. És clar. Parla castellà. I no vol que li retreguin la dita: "¡Me importa un pepino!".
