Tot el que no és mort és sexe; tot el que no és sexe és mort. Salvant les excepcions que tota afirmació categòrica d'aquesta guisa conté per se, cal convenir que la sentència és d'una certitud escruixidora. El subjecte subsistent que tots duem a dins es desenvolupa des de l'úter matern fins a l'ésser adult amb l'única finalitat de reproduir-se i garantir la pervivència de l'espècie; és a dir, fins a la procreació i perduració de la vida en els descendents; exactament igual que el testimoni que es dóna en les curses de relleus. Un cop creats, educats i aconseguits individus aptes per procrear-se, l'organisme dels adults envelleix sense que ningú encara no hagi pogut explicar satisfactòriament el perquè, ni amb filosofies, ni amb ciències, ni, per descomptat, amb religions.
Si l'individu adult, coneguts els néts en exultant gatzara per la casa, es morís, la se?va felicitat i la dels seus propers estarien garantides. Tanmateix, la majoria d'avis mor en residències-aparcament o en braços de la solitud a les pròpies cases experimentant la dolorosa senectud, la llarga invalidesa, la insuportable fragilitat de l'existència. Morir quan es té la certesa d'haver acomplert la feina, d'haver plantat llavor i d'haver recollit els fruits és morir en plenitud. Quin sentit té, doncs, allargar i allargar la vida d'un cos arrugat, d'una ment atrofiada? En quina fal·làcia hem muntat la vida per creure'ns que viure pendents dels bolquers, del pastillam i de la pressió és una manera de viure?
Què fem vivint 30 i 40 anys per sobre del que és raonable i acordat a l'essència humana? Hi pot haver una espècie viva en l'espiral de l'evolució que es pugui dedicar a fer temps, a viure còmodament instal·la?da en els llimbs de la jubilació esperant la mort? Aquest malbaratament de recursos és inassumible; és insostenible. Econòmicament i socialment. Ara mateix al món, individus forts, genèticament dotats, es moren de fam; mentre individus senils arriben "joiosos" als 90 anys. Això no té cap sentit. I és, d'entrada, insuportable.
Heus aquí però que la cultura i la ciència burgeses, amb afany i avidesa de diners, s'han posat impúdicament al servei del sector geriàtric occidental, de l'enorme residència de la tercera edat en què s'estan convertint aquests rodals del Primer Món. S'hi han posat perquè els vells paguen bé, i s'hi han posat com un bestreta de futur, del seu propi futur. Hi ha ara mateix amplis sectors econòmics que viuen de la gent gran: les agències de viatges, les assegurances, les residències d'ancians, els serveis paramèdics, els transports hospitalaris, metges i infermeres, les ortopèdies, les sales d'exposicions, els concerts, les audicions musicals, els fabricants de pastilles contra la impotència i la frigidesa... D'aquesta manera, l'allargament de la vida de les persones, que segons com es miri és gairebé un absurd metafísic, serveix als interessos del capital. Els adalils de l'economia geriàtrica diuen a crits que la gent gran no "fa nosa", només faltaria. Amb la boca petita, però, afegeixen que sobretot no fan nosa si gasten, consumeixen i a més tenen estalvis.
Tanmateix, la inversió que suposa el manteniment d'una tercera edat cada vegada més longeva supera i encara superarà més totes les expectatives socials i de sostenibilitat. Fa només unes dècades, la persona jubilada amb prou feines subsistia, uns pocs anys, el dia que plegava de treballar. Avui el marge és tan gran que hi transcorre tota una vida: de 60 a 90 anys, n'hi van 30! Són trenta anys de progressiu i costós deteriorament, de salaris gratuïts, de despeses diverses sense ingressos: despeses de farmàcia, d'ambulatori, de clínica i hospital, de personal adient i preparat, d'ortopèdia i maquinària, d'alimentació... Tot això mentre s'espera el final, la cloenda de tot.
Si la vellesa és l'avantsala de la mort, és ben cert que thánatos té al segle XXI un regnat i uns súbdits que l'adoren 30 anys. Quasi tants com eros, responsable de la potent inèrcia sexual, que sol ocupar la vida de les persones dels 20 als 50 anys. Aparellats, legalment casats, amistançats, els homes i dones amb prou feines poden sublimar amb elegància els impulsos primaris del còrtex cerebral que els envia cada dos per tres a millorar l'espècie (selecció de parelles), a garantir-ne la supervivència (intensitat de les relacions) i a produir descendència forta i sana (con?tracte social: escola, assistència sanitària, legislació, urbanisme, etc).
Tota la vida gira a l'entorn de quatre etapes: la formació de l'individu, el regnat d'eros, l'etapa de crisi i el regnat de thánatos. La formació de l'individu ocupa els primers 20 anys de vida i, es miri com es miri, és una etapa que ha de permetre per damunt de tot que la selecció natural de l'espècie funcioni i la humanitat millori. La dieta, els controls mèdics, les vacunacions, l'activitat física, la capacitat intel·lectual i, com a resultat de tot plegat, la potència sexual són les eines que han de garantir el futur dels éssers humans. Després de la formació, arriba la plenitud d'eros i la decrepitud de thánatos.
Es deu haver adonat el lector que entre eros i thánatos hi ha una etapa de transició que té tant de sexe com de mort; que té tant de depressió com de passió. És l'etapa de la crisi. Hi ha tant de desesperació ("Prou sé que he de dir-vos adéu,/ núvol lila i de foc, neu de vidalba./ El temps de l'home és breu/ i la posta es confon amb la claror de l'alba", escrigué Marià Manent); com de revolta ("quina ràbia haver desenvolupat una intel·ligència i un cos tan acordats amb la voluntat, i haver de veure'ls reblanir-se i agemolir-se, irremeiablement"); com d'esperança i somni ("Però espero que un dia veuré/ renovada i més gerda, la Terra:/ potser encara hi haurà, rosat, el presseguer/ i encara la mel d'or adormida a la gerra", també de Marià Manent).
Filosofies a part, adoni's el lector que la societat gira sempre a l'entorn d'aquestes dues grans veritats: el sexe i la mort. L'un i l'altra són, a més, negocis, negocis lucratius. Quan la vida no acaba de ser ni sexe ni mort, quan la vida és crisi, els psicòlegs i els psiquiatres, els dietistes i els encarregats d'esports d'aventura, els venedors de cotxes i de capricis, els impressors de llibres i de memòries i els agents de borsa fan l'agost.
Canvien les etapes de la vida, però es manté ferm el negoci; perquè en el fons, la vida és cosa de penitents: penar per viure i penar per morir. Això és el que debò hi ha entre eros i thánatos.
