Pedro Solbes acaba de ser premiat amb un lloc d'assessor a Barclays Bank, amb el qualse suma a la selecta nòmina formada pels que, des de la política, van aterrar a Telefónica (Zaplana), Endesa (Aznar) o Gas Natural (Felipe). Encara no sé qui entrarà a Autopistes, però penso que ha de ser un conductor exemplar, Farruquito, poso per cas. Pedro Solbes era aquell senyor, de veu com sortida d'una gerra i filtrada per una pasta fullada, que ens anunciava que després dels anys de festa boja i neoliberal (i perdó per la redundància), aterraríem a la realitat com a borratxos rics, és a dir, suaument conduïts a l'hotel pel mateix taxista que ens taparia amb moixaina per agrair l'esplèndida propina.
Entre les qualitats de qualsevol banc no hi és la d'afavorir a qui el maltracta. La falta de visió del senyor Solbes, que no ens va avisar de l'imminent i formidable cop -al contrari, subornava al discjòquei perquè no paréssim de ballar-, la miopia de Solbes, dic, no sembla un problema per a Barclays: serà que troba atractiva la mirada d'un miop o que a ells no els ha anat gens malament. El mateix desguitarrament còsmic que hauria col·locat al duc de Feria al capdavant dels pediatres va fer que celebritats de la ciència econòmica de Harvard o Yale cobressin per assessorar empreses d'administració modèlica com Lehman Brothers.
El signe més clar d'aquest desguitarrament general, d'aquest contradéu planetari, sempre m'ha semblat Berlusconi, l'edifici del qual comença a mostrar algunes esquerdes estructurals. En el passat italià hi va haver gent tan malvada com Giulio Andreotti -il gobbo maledetto-, que hauria fet bo tots els Borja i gairebé tots els Sforza, però eren, alhora, molt fins, tan exquisits com un cardenal renaixentista: havia d'arribar un taujà més retocat que Dolly Parton, però que canta molt pitjor. Alguna cosa dolenta deuen haver fet els italians (i nosaltres) per merèixer això.
