He retrobat en aquells armaris tancats de la memòria un vell llibret anomenat Normas de Urbanidad que formava part d'una de les nostres assignatures per aprovar el quart curs del batxillerat en el meu col·legi de monges.
Per les "botinades" (procurant, segons em recomana el meu llibret, evitar tota coincidència lèxica de Botín i "botinades" que clarament podrien associar-se al gran botí, per ?exem?ple del Banc Santander i extensible a tota la xarxa de Caixes i Bancs que ens depreden fins a la nostra asfíxia ciutadana), doncs, els recomanaré que quan jo sigui deutora, que ja ho sóc dels meus crèdits, targetes i descoberts, no em truquin de matinada perquè encara estic dormint. I que no em diguin mai més senyor perquè jo sóc una senyora que estic dormint; i que no em diguin mai més senyor, perquè tinc l'orgull de ser una senyora; i que no s'atreveixin mai més a tractar-me de tu perquè jo no els reconec; que no em demanin qui sóc a casa meva: si el marit, la mare o el meu fill: Però com s'atreveixen a entrar a casa meva i a violar la meva intimitat? Mirin, senyors Botins, jo sóc una bona persona, fins i tot amb els meus ene?mics. No és que posi l'altra galta, encara que us oferiré el meu consell de fer les paus, amb tres paraules: Educació, educació, educació. Aquell llibret d'urbanitat en què les bones formes s'avançaven a totes les grolleries del Poder.
Per les "Puig-felipades": la immediata dimissió del responsable policial per recordar-nos aquella vella memòria de tots i totes nosaltres corrent i apallissats davant dels "grisos" del franquisme a la mateixa Plaça de Catalunya. En aquesta democràcia, senyor Felip Puig, vostè no hi cap, vostè l'ha embrutitÉ encara una mica més. Quan plega?
