Visc a deu minuts de la madrilenya Puerta del Sol, on he passat aquests dies moltes estones. No sóc un indignat, o sí, no ho sé, depèn. Lloc de trànsit per arribar al Madrid dels Àustries, o a les òperes del Real, o a la zona de prostitució i sex- shops del carrer Montera, la lletja remodelació de la plaça ha resultat molt útil per a l'acampada del 15-M. Durant el dia feia una volta per Sol, i a les nits al·lucinava amb la informació de les televisions. Entre la beneiteria i la manipulació, ?se?guint els mitjans tenia la impressió que la Mare de Déu de Fátima, o la de l'Almudena, que queda més pròxima, s'apareixeria a Sol per revelar-nos el secret de la democràcia perfecta. Alguns periodistes interpel·laven als joves portaveus com si entrevistessin a catedràtics de Dret Constitucional, demandant alternatives i fins i tot programes. Com si la gent del 15-M ?ha?gués de parir en unes poques jornades les solucions que els dirigents del país no han sabut arbitrar en anys.
L'assumpte de Sol ha resultat massa heterogeni com per reduir-lo a uns pocs conceptes. El gran actiu de la convocatòria ha estat l'èxit mateix de la convocatòria, la seva genèrica voluntat de millorar les coses pacíficament. Aquest esclat tranquil ha sembrat la por entre els polítics, i també el desig d'apropiar-se de la patent. Aquestes tardes passades, a Sol, no vaig arribar a sentir idees innovadores, però sí em va semblar atractiva i diferent la forma d'exposar el que tots ja sabem, i la predisposició de la gent, no només joves, a manifestar-se. Les seves paraules en contra de la corrupció i dels abusos de la banca no apuntaven res de nou, però el fet de dir-les allà, megàfon en mà, amb espontaneïtat i sense por, corejats per l'innovador codi gestual del 15-M, sí.
A Sol, i en els rotllanes que es formaven als carrers adjacents, per debatre temàticament, no només s'ha parlat de la democràcia real sinó també de l'amor, de la humanitat, de la comunicació. En el pastís de Sol hi ha porcions de filosofia i d'espiritualitat, i fins i tot de coaching, encara que els mitjans hagin destacat més el combat per la democràcia participativa. Verbalment, l'esquerra clàssica dóna prioritat a la lluita política, encara que després tingui ben poc de lluita, i molt de graciosa concessió als mercats. I desatén en canvi el combat que cadascú ha de sostenir amb ell mateix, per millorar o simplement per sobreviure. Els de Sol no són gent marginal, com a vegades s'ha dit, ni principalment antisistema, a menys que per això s'entengui clamar en contra de les grans estafes bancàries internacionals, i en aquest cas també jo dec ser-ho.
El sorprenent del 15-M madrileny és l'ordre amb què tot ha transcorregut. Carrers de paradetes construïts amb llistons de fustes, cartrons, plàstics, amb una neteja que ja voldrien moltes ciutats per als seus barris. Han inventat un nou mètode on tot està codificat: la manera de debatre, els signes a utilitzar, els protocols per arribar als consensos... I l'heterogeneïtat, dins del respecte més absolut. Gent que participava, gent que mirava, gent que es feia fotos amb l'assemblea general com a paisatge de fons, com si fos la concentració un reclam turístic. No hauria estat el mateix sense els mitjans, amb els quals han mantingut una relació no sempre cordial. Però els mitjans són volàtils, com l'opinió pública a la qual serveixen, i han de canviar contínuament l'aparador per seguir creant interès. Qui se'n recorda ja de Tunísia o d'Egipte, per no dir de Bin Laden?
La gran catarsi col·lectiva de la jornada de reflexió va elevar l'audiència de Sol al màxim, i a partir d'aquí va començar a decaure l'interès mediàtic. Crec que la concentració havia d'haver-se dissolt l'endemà, a la cresta de l'onada. Però la lògica de Sol no veu amb bons ulls qualsevol dependència dels mitjans. I això malgrat tractar-se d'una concentració mediàtica, impulsada per les xarxes socials i les televisions, una contradicció que hauran de resoldre en el futur.
Pel mateix, diria que encara tractant-se d'una organització no organitzada, com ells diuen, han demostrat un nivell organitzatiu altíssim. És una llàstima que moltes d'aquestes persones, tan metòdiques i esforçades, no puguin tenir ara la possibilitat de créixer professionalment com van fer els seus progenitors. Pel que s'ha vist, dirigirien el país molt millor que ells. Els joves de Sol no demanaven aquests dies la revolució, més aviat l'oportunitat de ser líders un dia, i exercir aquest lideratge d'una altra manera, més justa i compassiva. Com diu un amic, Sol ha estat una meravellosa al·legoria, l'amor universal escampant-se sobre la plaça.
