La setmana passada recordàvem els temps en què el carrer era patrimoni dels vianants. Avui comentarem com els vehicles de motor se n'anaren apropiant, fins que se'ls ha posat una mica a rega. Va ser pausadament que l'automòbil es va imposar en l'àmbit urbà. Primerament es començà a parlar d'un vehicle que es movia per si sol, sense necessitat de ser arrossegat o empès. Fins aquell moment la gent havien vist els carros i tartanes arrossegades per animals de tir, o carretons de mà empesos per un camàlic o un aprenent. Sí que ja corrien els trens; però aquests circulaven molt controlats, sense poder desplaçar-se de la via que tenien traçada. El seu circuit era per fora de les ciutats i si s'interferien en algun espai urbà ho feien respectant el camí traçat i entre barreres que protegien la resta del territori.

En iniciar-se el segle XX aparegué a la nostra ciutat el primer d'aquests artefactes que no necessitaven ser arrossegats o empesos per la força animal o humana. M'explicava un testimoni directe que ell quan era jovenet un dia estava jugant amb altres nois a la Rambla Pi i Margall, avui Plaça de Catalunya. Arribà un altre vailet que venia corrent i adelerat, i amb crits d'entusiasme els digué: "Nois, a la plaça del Marquès de Camps hi ha un auto!". Immediatament deixaren el joc i s'apressaren a contemplar aquella gran novetat.

Aquella plaça va ser de les primeres zones de la ciutat afectades pel trànsit. Venint de Barcelona, tant si volien anar cap el carrer Nou i el centre urbà, com cap a la Ronda de Ferran Puig, la plaça venia de pas. És per això que també allí hi va aparèixer el primer sortidor de gasolina. Era molt simple i estava situat al vèrtex meridional de l'andana central de la plaça. Quan un cotxe parava per omplir el dipòsit, sortia un cambrer del bar que hi havia al davant i l'atenia. Després anava a buscar una ampolla d'aigua per refrigerar el motor. I si l'automobilista volia prendre un refresc o un cafè, ho feia tranquil·lament, mentre el cotxe quedava allí aparcat sent objecte d'admiració i curiositat dels transeünts.

Els primers autos que es veieren pels nos?tres carrers anaven de pas; però aviat algun gironí ja en posseí un, i aleshores el vehicle motoritzat ja es va fer familiar entre els gironins. La major part dels primers posseïdors d'automòbil tenien un conductor al seu servei. Aquest operari no s'anomenava encara ni conductor, ni xofer, sinó mecànic. I el nom era adient, ja que les avaries eren molt freqüents i no tothom era capaç d'encarar-s'hi. Però aviat es despertà l'interès per, a més de ser propietari i usuari d'un auto, ser-ne també conductor, i la conducció es convertí en un esport. A alguns els animà per posar-se al volant la contemplació de fotografies del rei d'Espanya conduint el seu automòbil. En aquell temps, les car?reteres no estaven asfaltades i molts carrers de la ciutat tampoc tenien pavimentació. El cotxe aixecava molta polseguera i els seus usuaris, per no embrutar-se, es protegien amb un guardapols. Recordo haver vist el xofer de l'artista Santiago Rusiñol, vestint una bata blanca amb coll i punys de color blau marí.

La presència d'autos pels carrers cridava poderosament l'atenció de tots els ciutadans, no només de les criatures. Aquells primers vehicles eren molt sorollosos, al sentir que en passava un la gent sortia al pas de la porta, a la finestra o al balcó. I els que passaven pel carrer, es paraven per contemplar aquell artefacte que es desplaçava a tan gran velocitat. Això de gran velocitat era en relació als carros, però ara la trobaríem una velocitat molt moderada.

Poc a poc els autos varen anar substituint els cotxes i les tartanes, i els camions feren la competència als grans carros de transport. Però la presència d'uns i altres va durar molts anys. Pels primers anys trenta ja corrien bastants autos, però no havien desaparegut ni les tartanes, ni els carros de repartiment, ni tots els cotxes de punt havien estat substituïts pels moderns taxis. Fins molt més endavant es varen veure pels nostres carrers les luxoses tartanes de la casa Ensesa, de la farinera i del fabricant de productes carnis, Soler.

Quan va esclatar la guerra del 36, la matrícula de vehicles de motor de la província de Girona havia arribat al set mil. La guerra ho paralitzà tot. La majoria dels cotxes particulars foren requisats i alguns autocars i camions serviren per transports militars. Aquella corba ascendent que marcava la presència d'automòbils pel nostres carrers quedà estroncada. En aquells tres anys ningú en comprà cap, al contrari, la majoria perderen el que tenien. Els primers dies de l'esclat revolucionari els cotxes requisats pels comitès circulaven desaforadament. En la carrosseria portaven grans inscripcions amb les sigles CNT-FAI, o UGT. I de les finestretes en sortia el canó dels fusells. Durant les hores nocturnes d'aquells darrers mesos de l'any 1936, terroritzava sentir parar un cotxe davant del propi domicili. Podia ser el cotxe de la mort.

Acabada la guerra, encara es tardà molts anys a retornar a la normalitat, pel que fa a la possessió de cotxe propi. Els taxistes i els transportistes s'afanyaren tant com pogueren a recuperar la feina, però els particulars tardaren molt més a tenir cotxe propi. No se'n trobaven de nous i els que s'havien salvat de la guerra eren envellits i propensos a avaries. Si es necessitava una peça de recanvi costava trobar-la. Si es podia es comprava a França, però això no era fàcil. També faltava gasolina. S'imposà la restricció de circular, i també l'ús del gasogen.

La presència d'autos al carrer era mínima. Els pocs que circulaven ho podien fer amb tota llibertat. No hi havia direccions prohibides, i es podia aparcar en qualsevol lloc. El vianant no tenia cap dificultat per travessar el carrer, per qualsevol lloc, només calia tenir una mica de precaució, mirant a dreta i esquerra. Només el carrer de la Força era de direcció única, en sentit de pujada. Però encara hi baixaven els cotxes de la funerària (que no eren automòbils, sinó arrossegats per cavalls); els de la recollida d'escombraries, també de tracció animal, i un automòbil del Govern Militar, que portava els fills del General a l'acadèmia Coquard. Però ni el General ni el Bisbe baixaven per la Força en cotxe.

Amb el pas del temps la cosa s'anà normalitzant i quan aparegué el 600 es produí una veritable revolució circulatòria. Primerament la compra anava dosificada; es feia la petició i s'havia d'esperar torn. Els metges tenien preferència. Amb la recuperació del nivell de vida, la intensificació de la producció, i la moderació dels preus es va accelerar un progrés continuat i intens de la motorització. Els automòbils es feren amos del carrer. Les voreres d'alguns carrers es retallaren, i encara molts conductors no tenien mirament per aparcar-hi. Circular a peu per la ciutat es feu difícil i perillós. Poc a poc s'hi anà posant mà. Direccions úniques, senyals de prohibició, ampliació de les voreres, aparcaments soterrats i d'obligació en edificis d'un determinat nombre de plantes. Carrers d'ús exclusiu per a vianants, encara que algun dels que estan autoritzats a circular-hi l'usi com aparcament particular. Més serveis de transport públic. I, molt sàviament, cada vegada hi ha més posseïdors d'automòbil convençuts que pel centre de la ciutat es va molt millor caminant que motoritzat.