L´Institut d´Estadística de la Generalitat (Idescat) ens mostra els municipis de més de 5.000 habitants del país que tenen la renda familiar disponible per habitant més alta. Ras i curt, els que tenen més calerons. En el quart any de la crisi, Girona, Llançà i Puigcerdà dominen el llistat. No sorprèn que Girona estigui al capdamunt, ciutat administrativa i de serveis. Llançà, municipi costaner que a l´estiu gaudeix d´una vida espectacular, potser sí, tot i que palesa que el turisme residencial té bona salut.

Puigcerdà, el rerepaís barceloní, amb l´atractiu de la muntanya i l´entorn expliquen bé l´estatus. De l´últim a l´avantpenúntim lloc, tenim a Salt, gairebé amb 7.000 euros menys de renda que Girona, tan a prop i tan lluny (de 19.400 euros a 12.000). Segueix Maçanet de la Selva (12.700 euros de renda) i Castelló d´Empúries, amb 13.500. La mitjana catalana és de 16.900 euros. A Castelló, la població ha augmentat i viu la crisi amb especial incidència. Els ­se­güents a la llista per avall són Roses i Lloret; calen plans de rellançament del model turístic? Les estadístiques són simplistes: ni les coses són percentatges ni tots els gironins neden en l´abundància. Cal que el concepte de redistribució de la riquesa, que teníem clar fa 20 anys, torni. Els territoris més rics són els que tenen el conjunt més gran de població de classe mitjana, amb possibilitat de formació i estudis i amb capacitat de generar riquesa. Pensin en els antics latifundis andalusos: riquesa per a uns pocs i res per a la resta. Coneixen la dada? L´u per cent de la població mundial domina el 40% de la riquesa del planeta. Redistribuir és intentar una societat més justa.