A través del Diari de Girona m'assabento del desallotjament temporal per la policia autonòmica dels acampats del moviment "Democràcia Real Ja" de la plaça de Catalunya de Barcelona. Una de les principals raons exposades pel Conseller d'Interior Felip Puig fou la prevenció d'hipotètics incidents durant la hipotètica celebració de la hipotètica victòria blaugrana a Wembley. Mai tantes hipòtesis s'han usat per justificar un desallotjament qualificat per experts jurídics d'il·legal, per observadors, d'ús de força totalment desproporcionat, i, sobretot, un resultat -121 ferits- verament lamentable i políticament contraproduent a causa de les reaccions posteriors, amb manifestacions de seguiment massiu a tot el territori; i estic pensant, sobretot, en la gran manifestació de més d'un miler de persones a la capital gironina, en defensa dels acampats a la plaça de Catalunya de Barcelona, de Girona i a totes les grans places del país.

Em volta pel cap la idea que Felip Puig s'equivocà del tot en cercar, tal vegada, l'aplaudiment fàcil de la ciutadania fent ús d'unes motivacions relacionades amb les passions futbolístiques; la immensa majoria de la ciutadania desitjàvem un triomf del Barça a la capital londinenca, però barrejar un sentiment de l'afició per tal de justificar un intent de cloure un moviment a tombs irrefrenable penso que ha estat un gran error. En qualsevol país amb democràcia "més real que la nostra", el càrrec polític responsable d'aquesta desfeta ja hagués dimitit, ara bé, com que aquí gaudim d'un pragmatisme polític de vegades exemplar, no seria just exigir-li a una persona que té la voluntat de retornar-li a la nostra policia autonòmica la dignitat perduda durant la pèssima gestió del senyor Saura que per un error, diguem-ne, de novici en el càrrec, hagi d'abandonar de cop aquesta essencial tasca al front de la nostra policia; ara bé, d'igual manera, almenys és just demanar-li al ?se?nyor Felip Puig que no torni a posar la mà sobre als nostres joves.

En aquest món ple d'immenses contradiccions hi ha quelcom que és ben cert: els dos capitals més importants i valuosos que té un país són els seus infants i els seus joves. Sempre ha estat així perquè el futur és seu i en ells resideix en ells la capacitat de canviar-lo. L'extraordinari pintor figuerenc Salvador Dalí digué: "La política és l'anècdota de la història". Sabent que la política sempre ha estat confinada en aquell racó inabastable de la fatalitat de la història, els joves sempre han estat els únics, per causa de la seva empenta vital, de canviar el futur dels pobles i, per tant, de la seva història.

Així com en diversos països àrabs tot fent ús d'eines tecnològiques de la comunicació que les societats modernes han posat al seu abast, s'han assolit fites fins fa poc considerades utòpiques, com l'enfonsament de governs despòtics, fins i tot tirànics, a casa nostra ha nascut un moviment engegat pels joves que, si més no, ha despertat la consciència conformista de la societat. Tan sols per aquest transcendental motiu és just demanar-li a Felip Puig que no torni a posar la mà sobre els nostres joves.

Els nostres joves una altra vegada ens han demostrat a tots plegats que la utopia és possible. Allò que, des de temps enllà, ha estat arraconat a l'interior dels nostres cors ha esclatat, tot afaiçonant una marea d'una dimensió tan gegantina com la nostra indignació. A través d'unes veus joves s'ha escapolit d'una gàbia feta amb els barrots del conformisme el crit del poble. La sàvia natura fa als joves dipositaris del futur, essent així que el futur només el pot canviar l'empenta d'un cor que batega joventut. Per fi el poble diu prou, perd la por. A boca de fosc, i a mitjanit, i a trenc d'alba tots els bons cors estaran al bell mig de totes les places grans del nostre país. I tots alhora ens posarem un esparadrap blanc a la boca, del color net de la raó, i aquell crit serà més eixordador que el més gran dels trons. I totes les mans al món sencer mostraran tan sols una formosa flor. Per fi el poble diu prou. Per fi el poble perd la por.