El fenomen dels indignats presenta fets molt negatius com ho és el d'ocupar en exclusiva un espai que és de tots, o el de ser un moviment heterogeni que no és capaç de concebre projectes mínimament racionals. El primer que s'havien d'haver plantejat, i no ho han fet, és determinar contra qui havien d'adreçar la seva indignació. Però, com acostuma passar amb els afers socials, el moviment dels indignats també té tombants positius, com ho és fer visible el malcontentament pregon de sectors molt amplis de la societat que es malfien dels polítics i de la política en general, així com també del sistema financer i vagament del sistema capitalista. Aquest fenomen no és nou, tots l'hem anat trobat entre persones i sectors de la societat en nombre creixent. Però l'esclat actual, per la seva visibilitat, potser obligarà els polítics a prendre mesures que fa temps que tenen dissenyades, però que no acaben d'implementar; també els pot obligar, i això seria bo, a anar més lluny en la millora de les formes de representació. Caldria dissenyar un perfeccionament del sistema democràtic que posés les condicions perquè els ciutadans s'adonessin que, més enllà de la participació en les eleccions, poden i tenen l'obligació d'influir en la presa de decisions governamentals. La democràcia directa és impossible, però seria bo que els ciutadans disposessin de canals de participació molt més eficients i que els aprofitessin, anant més enllà de la simple inhibició, perquè, en realitat, qui no participa, qui no va a votar, no té dret a queixar-se.

El dit fenomen dels indignats també constitueix un clam en contra del sistema econòmic imperant, especialment en la seva dimensió financera. I això els polítics ja ho tenen ben present; saben què és el que ha provocat l'atur, el que passa és que no gosen prendre les mesures necessàries per resoldre o apaigavar aquest lamentable problema que afecta d'una manera especial els joves. En el cas català, el problema polític fonamental és que la Generalitat no disposa dels diners i sobretot de les competències per li permetin incidir sobre la realitat econòmica d'una manera solvent. És per això que la primera mesura per intentar solucionar aquest gravíssim problema consisteix a acabar amb el dèficit fiscal. Aquesta qüestió, que és clau en la problemàtica econòmica, espanta els polítics del govern i de l'oposició, i fins ara no ha estat tinguda en compte pels indignats. Els tals indignats estan tan fora de la realitat que parlen del món i d'Espanya, però s'obliden de Catalunya, que és on pateixen les dificultats actuals de les quals es queixen. Les propostes de les seves assemblees són pures declaracions de bones intencions, accions impossibles o que han fracassat rotundament en el passat proper.

La darrera setmana, al programa Àgora de TV3, hi havia un il·luminat que no representava formalment a ningú, però que era l'exponent d'unes idees confuses que hi ha en la societat i que són presents entre els qui ocupen, de forma il·legítima, espais públics de les nostres ciutats. Aquest jove, carregat sens dubte de bona fe, però amb un garbuix mental considerable, va posar l'experiència de les col·lectivitzacions que es van realitzar a Catalunya durant la guerra d'Espanya com un possible exemple a seguir. Proposar unes tals accions en una realitat tan complexa com l'actual, és, decididament, haver perdut el món de vista.

Resulta evident que el sistema capitalista presenta defectes molt importants, que els Estats, i principalment els més poderosos econòmicament, s'han de plantejar de resoldre amb urgència. Nosaltres, a Catalunya, també patim les conseqüències, a petita escala, dels desgavells financers, però el nostre problema fonamental no prové de l'economia financera especulativa, sinó del tracte que rebem de l'Estat espanyol. Anar en contra de les famoses retallades sense tenir en compte quines són les causes que les han provocat és equivocar-se a l'hora de decidir contra qui s'han de disparar els trets. Fins que no tinguem tots plegats ben clara aquesta realitat i obrem en conseqüència no ens en sortirem.

El moviment dels indignats també constitueix un senyal, una mostra dels canvis que ha experimentat la nostra societat en els darrers anys. La introducció de noves tecnologies de la comunicació ha provocat modificacions en la manera com els ciutadans s'han relacionat. Això ja va succeir amb la impremta; després continuà amb la fotografia, el cinema, la ràdio i la televisió, instruments indispensables per a la societat de masses; i, finalment, amb les noves tecnologies digitals lligades a les societats complexes. Els instruments que han aterrat en el sistema comunicatiu estan creant noves formes de comunicació entre persones disperses que permeten concentracions dels qui no havien tingut, fins aleshores, cap relació directa. Aquests canvis afectaran el funcionament de les democràcies i obligaran a què es facin transformacions en el funcionament del sistema, que no sé si seran les més adients, però que seran, en definitiva, adaptacions a les noves situacions. Un primer senyal de l'impacte en la conducta de les noves tecnologies el vam experimentar quan hi va haver a Madrid l'atemptat de l'11 de març de 2004. Era ja una època en què Internet funcionava a ple rendiment i les notícies sobre els autors de l'atemptat terrorista van córrer immediatament per la xarxa. Llavors, es van produir grans mobilitzacions populars a través dels telèfons mòbils per protestar contra les mentides del mal govern presidit per Aznar. La rapidesa amb què circulen les notícies i l'existència d'una tecnologia que permeté la relació comunicativa directa entre les persones constituí un fenomen sense precedents.

Som, doncs, al davant d'un canvi social i cultural molt important, i que es produeix amb una rapidesa que desconcerta. Aquest fenomen de la xarxa era impensable només fa deu anys, però ja ha deixat la seva petjada en les mentalitat dels nostres joves. Les noves tecnologies de la informació actuen com a factors educatius que competeixen amb la família i l'escola. Ara bé, sorprèn que la mentalitat d'aquests nois no es correspon amb l'accés que han tingut als procediments comunicatius més avançats. Formats amb Internet, el twitter, el facebook, els blocs i tota l'oferta de serveis de darrera hora, sembla que haurien de tenir les ments obertes a les idees més innovadores, en canvi, et deixa astorat que plantegin llurs reivindicacions segons les fórmules més tronades del passat.

No sé què en sortirà de tot això, però sí sé que els fonaments dels sistema democràtic que van proposar els filòsofs il·lustrats i que foren portats a la pràctica gràcies a les revolucions que van experimentar principalment el Regne Unit, França i els Estats Units, mantenen la seva validesa, a desgrat dels errors dels qui administren la cosa pública i dels ciutadans que són, en definitiva els vertaders amos de la societat Les alternatives anarquistes i comunistes han fracassat rotundament. La democràcia formal continua essent vàlida, només cal que siguem capaços de repartir la riquesa de la manera més justa possible.