La nostra vida de cada dia ha estat sacsejada, des de mitjans del mes de maig, per la irrupció d'uns grups majoritàriament de joves que han ocupat les places de diferents ciutats -entre elles Girona- per cridar al món la seva indignació personal i col·lectiva, i exigir el que ells anomenen una "democràcia real". Ja s'ha parlat de la diversitat i complexitat dels diferents grupuscles que formen aquest moviment però, dit això, crec que molts de nosaltres hem pensat, amb certa prudència, que potser és la llavor de quelcom que comença, que no està massa definit justament per la seva diversitat. També perquè és molt recent i se'ns fa difícil d'emmarcar i situar aquest nou esdeveniment en tota la seva dimensió. Acabo d'escriure "nou esdeveniment" perquè al nostre país feia molt de temps que tants i tants joves no es manifestaven d'una forma tan rotunda.
Pertanyo a una generació que va treballar des de molt jove, que va compaginar la feina amb els estudis universitaris, que va lluitar en el seu moment per un país millor, que va aprendre a casa que les coses que valien la pena s'havien de guanyar amb l'esforç personal i constant, i que l'honestedat i el sacrifici eren valors a tenir sempre presents si hom volia assolir amb dignitat i respecte l'objectiu desitjat: un lloc en el món. Un lloc molt difícil de trobar, en aquests moments, per nombrosos joves ben preparats que no poden accedir a un treball ben remunerat que estigui a l'alçada dels seus coneixements i que reconegui, per tant, la seva vàlua.
Una part de la meva vida està lligada i ben relligada a la tasca docent, a les aules plenes d'alumnes, a moltes hores de dedicació a l'institut i a casa. Lligada, a vegades, al desencís, però moltes vegades a la satisfacció de veure i percebre de ben a prop que sempre hi ha joves disposats a prendre el relleu, a agafar la torxa i continuar en el camí de la feina ben feta, a base d'esforç i tenacitat. A tall d'exemple, un dels Treball de Recerca que he tutoritzat: La revista Horitzó. Portaveu de l'Ateneu Cultural de Cassà de la Selva. Per part de l'alumna, hores de consulta a l'arxiu i a la biblioteca, de recerca d'informació, de selecció en les sessions conjuntes, de redacció, de revisió, de trobar familiars directes dels col·laboradors de la revistaÉ I descobrir que als anys trenta, un grup de joves iniciava un projecte que transcendiria les seves vides: la fundació de l'Ateneu Cultural a Cassà de la Selva el 20 de juny de 1931. Sembla ser que la idea va sorgir d'uns joves tot passejant per un bosc. Volia convertir-se en l'associació promotora de la cultura dels anys trenta. La revista Horitzó va néixer el 20 de maig de 1933. Va ser un diari quinzenal i va suposar la primera aportació seriosa del periodisme local, amb pretensions literàries: "El nostre propòsit al donar a la llum aquest periòdic, portaveu de l'Ateneu Cultural, no és altre que posseir un element per expressar amb tota fidelitat i amb tota fe i entusiasme la concepció dels qui assedegats de cultura no havien trobat fins ara el mitjà per poder donar esplai a les aspiracions llurs". I podríem seguir.
De fet, seguim. Joves i no tan joves seguim aquí, pensant que seria fantàstic que una nova llavor -sempre la llavor dels somnis- donés uns fruits ben saborosos.
