L'estrangulament va a poc a poc, però no té marxa enrere. Els estrangulats som vostè i jo. Cada dia plana sobre nosaltres una nova amenaça. Ara és el deute dels ajuntaments o les autonomies, que semblava succeir en una dimensió aliena als nostres afanys diaris, fins que aquest matí, en obrir l'armari de la roba, hi hem ensopegat com amb una serp. Tant és que miris al calaix de la roba interior que al de les camises, a tots ells xiula un deute públic transformat en particular. El nus escorredor puja un parell de centímetres cada dia. Els populars de Castella-la Manxa han acusat el govern en funcions del PSOE de crims horribles sense que aquest hagi acudit encara als jutjats. Els acusadors, per la seva part, tenen entre les seves files a gent com Camps.

A Portugal, amb una abstenció del 41%, ha guanyat la dreta. Segons els analistes, a la gent tant li era votar als uns o als altres, ja que el marge de maniobra, mani qui mani, és limitat. El president del pròxim govern serà una mena de noi dels encàrrecs dels poders financers. Si vostès veuen el documental Inside Job, comprovaran que el mateix Obama està a les ordres d'aquests capitostos. Ara bé, la gent s'absté o vota a la dreta perquè el missatge de l'esquerra és que les crisis necessiten solucions conservadores. Els conservadors que ens hi van ficar tenen la fórmula per treure'ns. Amb aquest missatge, què ha de fer el pobre contribuent. Ja en té prou amb el que li pertoca. Llegeixo en el diari, per exemple, que els avis que es trobaven en residències de la tercera edat estan tornant a casa dels seus fills perquè aquests necessiten els seus 800 euros de pensió.

Mals temps per a la lírica, fins i tot per a la narrativa. Llibreters i editors estan pendents de la Fira del Llibre de Madrid, per veure si els seus resultats alleugen els dels mesos anteriors, que han estat dolents. Cadascú en el seu afany, però també, ara, en l'afany del deute públic, que ens crèiem que era d'un altre, o d'altres, i era nostre. Tota la megalomania poliesportiva i aeroportuària dels últims anys ens passa factura de sobte. Puja, en fi, el nus d'aquest "corralito" atenuat i progressiu que té també alguna cosa d'agulló.