elefants sense cementiri

 
elefants sense cementiri
elefants sense cementiri  

XAVIER DOMÈNECH Josep-Lluís Carod-Rovira se n'acaba d'anar d'allà on ja no era, perquè en els darrers temps la seva afiliació a Esquerra era una dada merament administrativa. La militància, entesa com el compromís actiu amb l'organització, era inexistent, per no dir que militava a la contra, com quan va comparèixer per anunciar que no col·laboraria en la campanya electoral. Però ha esperat que passessin les eleccions municipals per enviar la carta. Una carta plena de ressentiment de venjança: jo us vaig dur al cel, però com que sou una colla d'envejosos, em vau fer fora i ara heu caigut fins a l'infern, ja us està bé, apa, adéu. S'ho podia haver estalviat, però segur que li ho demanava l'ànima, i el seu psicoanalista li deu haver aconsellat que expulsés els fantasmes.
Curiós partit, aquest, que acumula vuitanta anys d'història però que sempre sembla acabat de fundar, perquè els que perden els congressos se'n van i munten altres coses. Joan Hortalà es va veure desbordat per la irrupció de la gent de la Crida, que l'any 1989 va aconseguir la direcció amb Àngel Colom al capdavant, i va abandonar el partit per fundar-ne un de nou, Esquerra Catalana, de vida efímera i que va acabar a Convergència. Després va ser Carod qui va enfrontar-se amb Colom i el va vèncer, el 1996, i Colom se'n va anar, va fundar l'efímer Partit per la Independència i va acabar a Convergència. El 2008, Carod va ser descavalcat per Joan Puigcercós, i se'n va anar, tot i que no sigui fins ara que ho formalitza i que anuncia la idea encara inconcreta d'empènyer alguna cosa nova en l'àmbit de l'esquerra nacional (no sembla que pugui acabar a Convergència, per la tírria mútua que es professen). Tres líders, tres baixes. Impressionant.
Algun dèficit estructural deu tenir aquest partit que no és capaç d'acollir els perdedors de les batalles internes i donar-los una feina atractiva i gratificant perquè es quedin a la casa. O potser el problema és que aquests líders han tingut una visió instrumental d'Esquerra, com una eina per fer coses, i ja se sap que la gent canvia d'eines quan les troben gastades o quan decideixen fer una cosa diferent. Però vist que el partit és tan antic, aquesta visió instrumental és curiosament moderna, allunyada de la tradicional concepció, quasi religiosa, de les formacions polítiques enteses com una església a la qual s'ingressa per a tota la vida. També és cert que els partits-església més reputats tenen una cura exquisida de les velles glòries, i els procuren jubilacions daurades. Però per a això cal tenir poder i diners, i Esquerra, ara mateix, va més aviat escassa de totes dues coses.

Enllaços recomanats: Premis cinema