la situació agònica del PSOE, herència directa d'en ZP, pretén ser capgirada gràcies a l'astúcia d'Alfredo Pérez Rubalcaba, un gat vell, protagonista de moltes batalles de les quals ha sortit indemne, mentre que altres dirigents esdevenien cadàvers obligats a abandonar l'escena política. Rubalcaba no ha parat mai de reinventar-se, d'anar-se adaptant a les noves circumstàncies, a vegades rere l'escenari, altres donant la cara.

El PSOE es trobava amb deute amb ell, ja que la seva frase "España merece un gobierno que no mienta" pronunciada el 10 de març de 2004, després de l'atemptat contra els trens de rodalies de Madrid, va generar la victòria del PSOE. En poques paraules concentrà l'estat emocional de part de la població. Aquesta és la seva gran virtut: la facilitat per traduir en frases simples i entenedores qualsevol complexitat tot regalant a la premsa titulars cridaners. Ningú com ell sap acorralar una tragèdia, un gran debat parlamentari en una expressió senzilla; ningú com ell és capaç de resumir en pocs mots un esdeveniment, el que indica que disposa d'un cervell operatiu dotat per a la síntesi, per no perdre el temps amb anècdotes i ?situar-nos davant la categoria. A més, és un home forjat en una disciplina gimnàstica i difícilment s'immuta, impertèrrit com una esfinx davant la turbulència dialèctica. La seva temperança està més que demostrada, no perd mai els papers i si algun cop ho fa és només una gestualitat assajada, teatral. Es un plaer veure'l com porta les rodes de premsa després del Consell de Ministres, en contrast amb l'anterior, María Teresa Fernández de la Vega, que mostrava serioses dificultats per teixir oracions subordinades. Rubalcaba no té res de barroc, parla com escrivia en Pío Baroja: frases curtes, contundents, d'una claredat diàfana.

Rubalcaba és l'home fort del PSOE, de cara allargada, xuclada, celles de cúpula romànica, ullets vius i inquiets, que espurnegen guspires de brillantor mental, una boca de llavis fins en la que emergeix algun cop un somriure sarcàstic, de murri, de pillet, envoltada per una exigua barba canosa, un cos prim i mans molsudes acabades en dits llargs que es mouen inquiets al compàs del que va dient amb moviment de director d'orquestra. El vicepresident ha abandonat definitivament la foscor per mostrar-se en els cartells del PSOE. És un personatge sortit d'una icona russa, talment un monjo de religió ortodoxa, capcot, capficat, amb aparença abstreta i en estat meditabund com si anés carregat d'una responsabilitat desmesurada.

La gran perdedora ha estat Carme Chacón, malgrat haver adoptat sota recomanació dels seus assessors un aspecte de castellana de tota la vida: vestits clàssics, cara molt maquillada, un aire d'estadista seria, a l'estil de la Hillary Clinton. El relleu d'en Zapatero en l'actual situació crítica del PSOE no podia experimentar amb una nova promesa, sense gaire experiència en el laberíntic aparell del partit socialista. De moment Carme Chacón ha quedat a la reserva, no obstant és prou espavilada per adonar-se que se li ha escapat una bona oportunitat que potser no se li presentarà mai més a la vida; tanmateix el temps en la política s'estira i arronsa de forma il·lògica i el que ara sembla impossible i anormal el pas dels anys ho capgira i pot tornar a aparèixer com la cosa més natural de totes. Per altra banda, el PSOE no tenia a ningú per fer front a l'exèrcit armat d'il·lusions del PP. L'únic preparat per a la gran contesa era ell i la decisió ha tingut un efecte positiu en les enquestes.

S'ha premiat l'experiència de Rubalcaba, la veterania en els entrellats del PSOE, malgrat estar embardissat en el cas GAL, els crims d'Estat, ja que els justificava com a portaveu del govern de Felipe González. Rubalcaba és la solució conjuntural davant la presumible patacada que s'endurà el PSOE, que ha deixat aparcats els socialistes emergents en l'oposició futura. S'ha blindat la Chacón a fi de que es reencarni en l'esdevenidor? És una pirueta magistral per mantenir-la incòlume? No. Res d'això. Ja sé que el futur no està escrit, però és tan greu la situació actual del PSOE que no es poden permetre cap mena d'especulació. Ni entretenir-se en una autocrítica que podria tenir com a resultat esberlar encara més el partit ?fragmentant-lo en un regne de taifes hostils. Així doncs, gens d'autocrítica, replegament interior amb moltes ferides obertes i tancament de files al voltant del nou líder. El triomf del pensament heavy del vell socialisme, dels anomenats "avis", davant el pensament light, postmodern i frívol d'en ZP i els seus acòlits. Massa tonteria, massa exhibicionisme impúdic, massa canvi de vestits de les ministres presumides, les fotografies de nou ric en la revista Vogue i aquell posat de superioritat moral i la demagògia farcint el discurs, al final passen factura. El PSOE vol aconseguir activar el votant latent per fer front al PP.

Tot i les qualitats intel·lectuals i discursives d'en Rubalcaba, el PP li recordarà insistentment l'aspecte més enfangat del nou líder i saltarà del cas GAL al vol del Faisán. Em temo que el PSOE, a manca d'èxits en la gestió de govern, cometrà l'error de dividir de nou la població entre els d'esquerra, els purs, que monopolitzen en exclusiva la veritat, i els malvats i erràtics dretans. Una obra de teatre ja vista.