Aquest diumenge, abans de dinar, mentre prenia un aperitiu frugal, digne de la crisi que ens cau al damunt, llegia un article d'en Salvador Cardús. Crec que no cal presentar-lo perquè és prou conegut de tothom. Doncs bé, cap al final del segon paràgraf em vaig trobar amb una frase que crec que paga la pena de ser transcrita aquí literalment. Deia així: "Es pot dir que el poble ras desconeix que cada hora Espanya s'emporta de Catalunya, per no tornar-los, dos milions d'euros. Però, per què els que ho saben -amb quatre honroses excepcions- tampoc no piulen?"
En efecte, com a membre del poble ras desconeixia aquesta dada, a més de moltes altres coses; però, a més, i quan es parla de milions d'euros, sempre haig de fer l'esforç de recordar que un milió serien aproximadament 167 milions de les antigues pessetes. Per tant, 2 milions d'euros serien 334 milions de pessetes, i això cada hora. Ara bé, els dies tenen 24 hores cadascun, o sigui, que caldria multiplicar per 24 aquesta xifra, en euros o en pessetes, com es vulgui, per esbrinar l'esquilada diària. Després, per 7 dies que té cada setmana i descobrirem la "setmanada" que s'emporta Espanya de casa nostra; per 30 si volem esbrinar quant perdem cada mes pel fet de ser espanyols; i, finalment, per 365 dies que té l'any per conèixer quants milions d'euros (o de pessetes, com es vulgui) ens costa anualment ser una bonica comunitat autònoma espanyola.
Ara bé, després de fer tot aquest seguit de càlculs, i d'anar-nos emprenyant cada cop una mica més, progressivament, potser hauríem de fer l'exercici contrari, és a dir, i per posar només un exemple: quants quiròfans de la sanitat pública catalana tancats recentment per la tisorada es podrien tornar a obrir si aquests 2 milions d'euros (334 milions de peles) es quedessin a Catalunya i no marxessin, per no tornar, a Espanya? O pel que fa a l'àmbit de l'educació (ara Ensenyament), quantes escoles de debò, no pas barracons, es podrien fer si aquests milions no se'ns escolessin entre els dits i es volatilitzessin cada hora sense deixar cap rastre? I, un cop dins d'aquestes aules noves, quants ordinadors es podrien comprar perquè la mainada d'aquí estudiés com ho fan molts nens espanyols? O també, i en el cas dels serveis socials, i suposant que aquests 2 milions d'euros que perdem cada hora es quedessin aquí, quants avis dependents podrien gaudir d'una bona atenció domiciliària?
Així i tot, el que més m'ha cridat l'atenció de la frase d'en Cardús no ha estat pas la dada en qüestió, que més que una dada és com un cop de puny, sinó la pregunta que formula just al final. És a dir, per què els que ho saben tampoc no diuen res? No cal dir que és una pregunta extremadament interessant. O sigui, per què el Govern de la Generalitat, de Convergència i Unió, no diu res de tot això i alhora va tancant quiròfans i acomiadant personal sanitari dels hospitals? O retallant en educació i serveis socials? Però, també, per què el principal partit de l'oposició, el PSC, tampoc no en diu res? Com tampoc ho fa el Partit Popular de Catalunya i encara menys Ciutadans. Fins i tot Iniciativa tampoc no diu res d'això i continua apostant per una Catalunya espoliada dins de l'Estat autonòmic espanyol.
No cal dir que és una pregunta de capital importància i alhora extremadament perillosa, perquè posa en qüestió els fonaments bàsics de totes aquestes formacions polítiques, o sigui, la seva opció unionista amb Espanya, o, millor dit, que Catalunya continuï formant part de l'Estat espanyol en aquestes condicions d'espoli fiscal injust, unes condicions que posen en perill la nostra economia i progrés i el nostre model de societat del benestar. Per tant, no és estrany que cap polític d'aquests partits, ja sigui al Govern com formant bona part de l'oposició, no esmenti mai que cada hora Espanya s'emporta 2 milions d'euros de casa nostra que no tornen.
Evidentment, hi ha partits que sí que en parlen, com ara Esquerra, Solidaritat i Reagrupament; però el càstig brutal que van rebre, tant en les passades eleccions al Parlament com en les municipals, fa que la seva veu i denúncia sigui minoritària i alhora ignorada per la majoria de la ciutadania. Per tant, els que d'alguna manera col·laboren amb els qui ens espolien (ja sigui de paraula, d'obra o d'omissió) són premiats amb el Govern de la Generalitat, amb molts ajuntaments, amb consells comarcals i amb diputacions. Això, per una banda. Per l'altra, els qui fan exactament el mateix guanyen escons en el Parlament (PP) o en continuen perdent (PSC). Però, paradoxalment, els qui s'hi deixen la veu denunciant el que està passant cada hora (2 milions d'euros!) de cada dia, de cada setmana, de cada mes i de cada any, aquests són castigats brutalment per les urnes. Algú m'ho pot explicar?
De fet, això passa perquè els partits unionistes amb Espanya no tenen el valor necessari per dir-nos la veritat durant les campanyes electorals, o sigui, que votar-los significa que cada hora Catalunya continuarà perdent ad nauseam dos milions d'euros (334 milions de les antigues pessetes). I no tenen la valentia suficient per dir-nos-ho perquè si ho fessin haurien de retirar-se immediatament de la política, avergonyits i capcots.
