Opinió

Els perills del parc

«Quan ja em trobava fora, vaig mirar cap enrere i no vaig veure la senyora»

 10:24  

JUAN JOSÉ MILLÁS Tornava de la meva passejada matinal (a dos quarts de vuit del matí) quan, ja prop de la sortida del parc, se'm va acostar una senyora d'uns cinquanta anys. Vaig pensar que em demanaria l'hora, que em demanaria foc, no ho sé, que em demanaria alguna cosa que jo li pogués donar. Però no.

- T'ha costat molt? -em va preguntar amb una veu profunda, intensa, estranya.

- Com diu? -vaig preguntar aproximant-m'hi, per si de cas no ho havia sentit bé.

- Que si t'ha costat molt.

La repetició de la frase va anar acompanyada ara per unes llàgrimes. Vaig advertir llavors també en la seva cara una expressió com
d'extraviament i vaig tenir por. Atesa l'hora, estàvem ella i jo sols al mig del camí que conduïa a la sortida del parc. Durant uns segons vaig quedar encarcarat, sense prendre cap resolució. Després vaig dir:

- Crec que em confon amb algú, senyora.

Al que va respondre:

- Era necessari que destrossessis la meva vida i la dels meus fills?, era realment necessari?

Vaig tornar a balbucejar que em confonia amb algú i vaig començar a caminar de nou, amb lleugeresa, cap a les portes del parc. Quan ja em trobava fora, vaig mirar cap enrere i no vaig veure la senyora. O havia desaparegut o havia canviat la direcció de la seva marxa. Jo em vaig quedar molt malament, molt malament, com si realment hagués destrossat la vida d'aquesta dona, i la dels seus fills. Em vaig acostar al quiosc, com cada dia, vaig agafar els diaris i vaig entrar a la cafeteria on acostumo a esmorzar mentre reviso la premsa per sobre. Però no aconseguia concentrar-me en res. Vaig pensar que potser en alguna dimensió paral·lela de la realitat la senyora del parc i jo havíem estat casats (potser encara ho estàvem, encara que separats) i que jo no m'havia portat bé. També vaig pensar que potser estava boja, fet que no em va proporcionar un gran consol, ja que en aquest cas l'hauria d'haver ajudat. L'assumpte, en tot cas, em va arruïnar la jornada. I encara que va succeir fa sis o set dies, de vegades, dins del meu cap, veig de nou la dona acostant-se'm per preguntar-me si calia que arruïnés la seva vida i la dels seus fills.

Enllaços recomanats: Premis cinema