El moviment d'indignació que ocupa les places de ciutats i pobles ha començat a plantejar-se si continua amb les acampades o si deriva cap a d'altres accions, en un moment en el qual comença a haver-hi riscos de frivolització de tota la protesta i no pas perquè aquesta no segueixi fidel als seus principis, sinó perquè l'ocupació continuada corria el risc de convertir-se en un fi per ella mateixa. En canvi, sobta que a hores d'ara, després de tantes assemblees i concentracions, no s'hagi plantejat encara com es canalitza la força adquirida i tot el llistat de reivindicacions ja consensuades, per traduir-les en una demanda real vers aquells que encara tenen la capacitat de decisió i el poder per modificar lleis, sistemes i models.

Arribats a aquest punt, no es pot deixar que el camí recorregut acabi en les mateixes places i potser ha arribat el moment de donar forma al moviment, mitjançant estructures organitzades i legals, amb lideratges representatius, que siguin capaces d'acumular, vehicular i transmetre el poder social adquirit mitjançant les concentracions. No costa imaginar-se la capacitat de negociació i d'exigència que tindria una plataforma o una coordinadora representativa de tots aquells i d'aquelles que ja estan farts d'abusos i, tampoc, quants suports de més podrien aconseguir entre tots els que hem vist amb bons ulls les concentracions, per després, poder asseure's a la taula amb els representants polítics actuals i poder exigir tantes reivindicacions com es cregui oportú.

En un moment en què la societat civil està mancada de referents representatius -els sindicats ja no compten- es fa evident, més que mai, la necessitat d'organitzacions que no depenguin del paternalisme ni dels diners de l'Estat, sinó que depenguin realment de la força social. Quedar-se només a les places pot fer d'aquesta primavera una simple anècdota.