Opinió

Visca la Fontana d´Or

«En la vida de les ciutats hi queden plantades unes quantes fites que es converteixen en testimonis del creixement»

 10:23  

JORDI DALMAU En la vida de les ciutats hi queden plantades unes quantes fites que es converteixen en testimonis del creixement. Faran quedar enrere les èpoques ensopides i sense accent de res, que el poeta sap fixar amb quatre paraules: "Porxos esquelètics lluen sa nuesa pels carrers ascètics de l'urbs malmesa." Cada ciutat vella es pot apropiar d'aquests versos. Els records ens acompanyen per subratllar-nos el pas del temps i valorar-ne els meritoris progressos. Senzillament, per dir-nos, amb urbanitat, que la vida continua.

La Fontana d'Or és una d'aquestes marques significatives que han enriquit Girona des que a la dècada dels seixanta -temps encara no democràtic- uns gironins varen emprendre la iniciativa de dotar la ciutat amb una difícil reconstrucció (millor dit, reinvenció) del molt vell casalot del carrer de Ciutadans. Es tractava d'una construcció interesantíssima resultant de dues èpoques, la romànica i la gòtica, construcció que demanava un gran respecte i que ja l'any 1921 havia merescut la declaració de Monument Nacional. Josep Pla explicava així el procés de l'edifici, "un fenòmen real de la cultura, un esforç per fer les coses bé, ordenades, acabades, segons un ordre d'obsessió i de projecció sobre el temps", fins arribar a "aquesta aparició de la nova Fontana d'Or, que dóna un criteri i un senyal." Ho deia aleshores de la joiosa inauguració, l'any 1973.

La Fontana d'Or era i és un símbol d'aquella voluntat gironina de renéixer i sortir de les boires del vetust. L'historiador Jaume Sobrequés va certificar l'enigma: "Tot el que diríem sobre el passat medieval de la Fontana d'Or seria pura fantasia". Però sobre aquella història de mal trobar, les pedres venerables varen saber moure les resolucions de tres presidents, successivament, de l'entitat propietària, aleshores "Caja de Ahorros Provincial de la Diputación de Gerona". El tres presidents, Joan de Llobet, Pere Ordis i Antoni Xuclà, varen posar una ambició -aleshores, encara, desacostumada- en un gran projecte, i l'arquitecte Joan M. de Ribot va anar realitzant pacientment el llarg prodigi d'una reconeguda obra mestra.

Els gironins vàrem aprendre a sentir l'íntim orgull que dóna un patrimoni propi i proper, tot i que encara faltaven uns quants anys per escriure Barri Vell amb lletra majúscula, oficialment, com fem ara. Allò era una significativa avançada. Per fer-se càrrec degudament de que ha passat molta aigua per sota el pont, des d'aquell dia, recordem que l'esplèndid llibre de record de la inauguració contenia cinc articles que glossaven el fet des de diferents punts d'apreciació i només un dels articles era escrit en català.

Ara corren mals rumors d'un cert desig d'arraconament del nom entranyable de Fontana d'Or, per part de la nova propietat, La Caixa; i seria una llàstima perquè a l'àmbit cultural gironí equivaldria a una trencadissa gratuïta. Ens referim -repetim-ho- al nom, a la denominació d'origen, doncs. A Girona hi ha una sòlida fe, ja sempre demostrada, en la línia d'actuació cultural dels nous propietaris i gestors de la casa. Realment, la vida continua. Però ens agradaria que també continués el nom de Fontana d'Or perquè forma part de la nostra estimació cívica, és la sonoritat popular del que representa, és el nom familiar que hem anat fent créixer des que el vàrem pronunciar per primer cop, ara ja fa 38 anys.

Culturalment parlant, els gironins d'ara hem crescut a la Fontana d'Or, on hi hem passat -com diu el títol d'una pel·lícula preciosa- "els millors anys de la nostra vida." Amb permís, els gironins continuarem dient-ne Fontana d'Or.

L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema