No fa gaires anys, durant la construcció de la Unió Europea, ¿no havíem propugnat un espai per a les "nacions sense estat"? Nacions amb una història mil·lenària, una cultura secular i un idioma propi? Ho representàvem en la nostra joventut en aquell Inici de càntic en el temple, de l'oblidat Salvador Espriu: "Ara digueu: / la ginesta floreix, / arreu als camps hi ha vermell de roselles. / Amb nova falç comencem a segar / el blat madur, i amb ell, les males herbes".
Érem ja europeus quan els ?espa?nyols no sabien on era la capital d'Europa. I tot se n'anà aigües avall quan el Parlament europeu es va constituir a imatge i semblança dels estats, no de les nacions. Els catalans no hi som. I ara sabem, després dels referèndums per a la independència, que aquesta realitat no podrem canviar-la en moltes generacions.
Ara, amb la crisi, "a cada bugada perdem un llençol". La gran banca i els representants de l'Espanya profunda s'han dedicat a les seves conxorques inconfessables, i arribada l'hora de passar comptesÉ ah, amics! Quan des de Brussel·les s'ha brandat el cogombre, els polítics de Madrid, representants de l'eterna burocràcia carpetovetònica, han començat a buscar un boc expiatori i han trobat un culpable: "l'estat de les autonomies".
Ja es veia venir. Quan en la construcció democràtica es començava de fer unes tímides reivindicacions històriques a Euskadi i Catalunya, a Madrid es van esverar. I es van treure de la màniga el "café para todos". I van començar d'inventar autonomies, himnes i banderes (llengües, no!) en unes zones que des dels seus orígens havien format part del "Concejo" de Castilla. Era un café "made in spanien". Ara ens diuen que les autonomies són la causa de tots els mals d'Espanya. I quan ja tenen el públic ben acaramelat, afegeixen: No totes, és clar; només aquelles autonomies bel·ligerants, que fustiguen la Constitució. La Constitució Espanyola, és clar.
