Pas a la joventut

(Joan Salvat Papasseit)

Davant l'espontània bellesa del discurs dels joves, l'estol de vells professors empal·lideix com un astre rutilant de l'horitzó a trenc d'alba. No hi ha cap poder, ni cap diner, ni cap política que pugui frenar el pas incessant de la joventut. Ni un poder geriàtric armat fins a les dents amb un exèrcit sencer de mercenaris podria resistir l'embat dels joves camí de la vida.

Vostè, estimat lector, que té el poder d'escoltar i d'entendre i d'admirar un disc de Jacques Brel; que ha conegut la sonsònia poderosa del cor de canonges a la Catedral; que sap de la gravetat del soroll del taüt quan és empès dins del nínxol; que ha vist passar pel soli papal i per la cadira del bisbe individus porprats de pura santedat; que ha llegit L'estrany de Camus i El Petit Príncep de Saint-Exupéry; que s'ha emocionat, vivament, amb el Träumerei de Robert Schumann, la més bella cançó de bressol mai composta; vostè, dic, que ha viscut tant, que ha conegut tant, que ha estimat tant, es podria fondre de goig si parés atenció a tot allò que diuen els joves, a tot allò que li diuen a vostè, que em diuen a mi.

Què diuen els joves? Els joves em recorden tothora l'esplèndida cançó "¿Qué cantan los poetas andaluces de ahora?" del grup Agua Viva, sobre un poema de Rafael Alberti. La recorden, vostès?: "¿Qué cantan los poetas andaluces de ahora?/ ¿Qué miran los poetas andaluces de ahora? /¿Qué sienten los poetas andaluces de ahora?" Què diuen, què miren, què senten, els joves d'avui? Els joves d'avui als pobles i ciutats de la demarcació de Girona tenen una sola veu. La seva veu és valenta, el seu coratge infinit, el seu missatge inequívoc: "junts, barrejats, amb alegria, sempre endavant, perquè el futur és nostre".

Miro i admiro els joves que m'envolten a l'institut. Són energia pura. La seva mirada no s'entreté en aquesta crisi que els vells i les velles els hem sembrat com un camp de mines que va demolint famílies; la seva mirada va més enllà de les tanques i dels arbres; la seva mirada és la del futur, la de quan nosaltres ja no hi serem i ells regnaran. Ells són el món i ells són del món. Duen la divisa de Salvat Papasseit al cor: "Fem l'escamot dels qui mai no reculen/ i sols un bes els pot fer presoners,/ fem l'escamot dels qui trenquen les reixes/i no els fa caure sinó un altre bes. /Fem l'escamot dels soldats d'avantguarda:/el primer bes que se'ns doni als primers".

En pocs llocs de Girona es pot copsar tan bé el món com a Santa Eugènia de Ter. Perquè el món -ho sento per vostè si encara es pensa que té patent de gironitat exclusiva pel fet d'haver nascut, o de viure, a redós del soli petri de la parva gerunda-, el món, dic, és global, i és cada vegada més petit, més proper, més entranyable. Té la mida d'una conversa, d'un parc infantil multiètnic, d'una escola de la ciutat. Mai la societat gironina havia estat tan rica: lingüísticament, religiosament, culturalment. L'encaix d'aquest meravellós puzle és simplement extraordinari. Perquè no són els pares, ni els xamans, ni les comunitats, els qui passen al davant en l'imparable i necessari mestissatge, sinó els joves ("Guess Who's coming to dinner", 1967, de Stanley Kramer, amb Spencer Tracy, Sidney Poitier, Katharine Hepburn i Katharine Houghton, recorden?). Cada dia que passa, el món es redueix i els llaços s'estre?nyen. Si vostès no els han vist formant colles de joc, compartint projectes i treballs, estudiant, sentint-se part d'una sola raça humana, no saben el que s'han perdut. A ells, a diferència de molts dels adults que han nascut tacats pels prejudicis o apriorismes, els mou únicament la inèrcia natural i humana, la passió, l'atracció mútua per comunicar-se, la seducció del saber, les ganes de ser.

No tenen els joves de Girona -llevat d'algunes poques, poquíssimes, vergonyoses excepcions- cap mena de prejudici, cap inconvenient, cap problema a compartir jocs, aules, espais i edificis amb ningú. A ells els mou únicament l'interès de les mirades, el poder de la suma, la força de la multiplicació. Els guia un tarannà de plena joventut, de "vera joventut", que diria Salvat Papasseit: "Sense cridar pas massa, mostrareu als altres com la sinceritat és la forma més forta d'agressió que s'ha conegut mai".

Amb aquesta sinceritat sona des de fa uns dies al periòdic digital Eldimoni.com i a la revista eldimoni.com/elsmilipico una rumba genial del músic gironí Fonso Castillo (ex-Gazpacho, actualment al Dúo Sacarumbas): És el Santa Eugènia. Serà en breu la música original i de fons del libdup que prepara l'institut. Conté en essència la força de la nova Girona, la dels joves, la del futur: "A can Gibert,/ a can Gibert del Pla,/ hi ha un institut,/ és el Santa Eugènia./Som mil i pico,/ i de tot arreu;/(...) Som gent de pau,/ no ens agrada la guerra,/ som de Santa Eugènia,/ som de can Gibert./ Vine amb nosaltres,/ no te n'estiguis ja,/ que som de tot arreu,/ que som de tots colors./ Som del Brasil/ i de l'Àfrica negra,/ del carrer Montfalgars/ i de la plaça del Barco./ Som de la Xina,/ d'Hondures, Colòmbia;/ de Ghana i Nigèria;/ del Ter i l'Onyar./ I Galligants! / Som del riu Güell/ i del Marroc i de la Sèquia,/ i del país dels Xirois,/ del vell pont del Dimoni/ (...) / Una metzina/ ens aporta la força;/ És la metzina màgica/ en què beuen els déus./ I es diu joventut".