El Govern de la Generalitat de Catalunya ha sotmès a tràmit d'informació pública l'avantprojecte de llei de simplificació, d'agilitat i reestructuració administrativa i de promoció de l'activitat pública, que omple 273 folis en la web institucional i que tracta sobre àmbits tan distints com ara l'agroambiental, la cultura i l'esport, el dret privat, l'economia, la seguretat, el sociosanitari, el territorial, el procediment administratiu o nombrosos òrgans i consells de tota mena. El text inclou 600 articles i 33 disposicions (transitòries, derogatòries i finals). Com és prou sabut, s'ha obert una polèmica tridimensional: La politicoparlamentària, la participativa, originada en el curt període per presentar-hi al·legacions, i la legislativa. No desitjo entrar en les dues primeres, però sí dir la meva respecte de la darrera.

Començo dient que en l'històric de la tasca legislativa del Parlament de Catalunya no es troben massa exemples del bon fer en matèria de lleis. En el comparatiu Corts Generals-Parlament de Catalunya, sento dir que el primer guanya per golejada el segon, sense que pugui ser el legislador estatal exemple de res respecte de la mitjana de la Unió Europea. Tenint en compte la complexitat de tot "estat compost", com ara Espanya, excepció feta de les lleis relatives a les institucions de la Generalitat i d'altres relatives a competències dites exclusives, com ara les d'urbanisme, la resta de lleis catalanes constitueixen bona glossa del que no ha de ser legislar. Entre traduccions del castellà originàries de textos de bases aprovats a Madrid per allò de donar amplitud a la llei i l'alta vocació reglamentarista que sempre ha exhibit, el Parlament de Catalunya legisla amb poca traça. Un dels darrers exemples ha estat la Llei de procediment administratiu de Catalunya, en la qual, si exceptuem les novetats que incorpora en matèria de tramitació electrònica, es reitera la normativa d'obligat àmbit estatal, això sí, creant incertesa i confusió mitjançant el llenguatge i oblits, s'inclouen principis l'abast dels quals necessàriament fixaran els tribunals i a més es deixa caure de tant en tant alguna falta d'ortografia al costat d'esbiaixaments sintàctics notoris. Sento dir-ho, però el resultat de l'exercici de la potestat legislativa de la Generalitat és altament mediocre en el seu conjunt.

L'avantprojecte de llei objecte d'aquest article s'inscriu, malauradament, en la pitjor tradició legislativa catalana, la qual sembla regir-se "a pes", com si a major nombre de preceptes necessàriament li seguís un major encert en la regulació legal de l'assumpte. D'aquesta manera, el vigent Estatut d'Autonomia de Catalunya és l'exemple mundial del que mai no ha de ser una "constitució" mentre que aquesta futura llei supera amb escreix totes les "lleis escombra" que a Espanya s'han produït des de les eleccions de 1977. No crec ni prudent ni encertat, ni que sigui des de l'estricte vessant de l'estètica legislativa, que d'existir, existeix, que de cop i volta una llei modifiqui parcialment més de 84 lleis en vigor, en suprimeixi 14 i elimini vint-i-un reglaments, amb l'obligat advertiment aquí que la potestat reglamentària no resideix en el poder legislatiu, sinó en el poder executiu, amb la qual cosa observo amb basarda, com a jurista, que el govern de Catalunya desconeix, per una banda, el principi constitucional de seguretat jurídica (certesa en el Dret), que també obliga el legislador -"implica que el legislador ha de perseguir la claredat i no la confusió normativa, ha de procurar que, en relació a la matèria sobre la qual legisli, sàpiguen els operadors jurídics i els ciutadans a què atendre's i ha de fugir de provocar situacions objectivament confuses", diu el Tribunal Constitucional- i, per l'altra, la mateixa divisió de poders, atorgant al Parlament de Catalunya una competència que en exclusiva correspon a l'executiu -article 68.1 EAC-. Tot plegat, un moneiot d'avantprojecte de llei.

Aquest avantprojecte de llei fuig com gat escaldat de les anomenades "lleis d'acompanyament dels pressupostos", el contingut de les quals, per ser conforme a la Constitució, ha precisat amb pols de cirurgià el Tribunal Constitucional per l'abús reiteradament comès tant pel legislador estatal com per legisladors autonòmics, i així, batejant-la amb nom propi i encarrilant-la en temps parlamentari posterior a la tramitació del projecte pressupostari, el govern de Catalunya intenta escapar-se d'una potencial inconstitucionalitat en bloc. Tanmateix, el punt feble de l'avantprojecte, seguint repetits dictàmens del mateix Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya, és que no disposa d'"un objecte únic i singular" i que, malgrat que no s'usi el tràmit d'urgència per a la seva aprovació, o potser sí, el "totum revolutum" del seu contingut se situa de ple en vicis que tant el Consell Econòmic i Social com el mateix Consell d'Estat tenen denunciats com a indicadors d'un mal fer legislatiu, susceptibles de posar en quarantena l'àmplia llibertat configurativa de què gaudeix qualsevol parlament respecte de les lleis que aprova, amb la qual cosa es podrien arribar a qüestionar no pocs aspectes formals i materials de la futura norma davant el Tribunal Constitucional, com alguns ja han dit, atès que ens trobem davant d'una delimitació normativa excessivament plural prenyada de rigidesa en la seva tramitació. Allò que els professors Rodríguez Bereijo i Martínez Valcomo anomenen "desbordament normatiu" i "desviació del poder legislatiu", respectivament.

Així, mentre el Consell Econòmic i Social té dit que aquest tipus de llei "resten coherència i dificulten la seva compresió global, amb l'eventual risc de produir inseguretat jurídica en els intèrprets i aplicadors de les normes", el Consell d'Estat ha deixat escrit que "raons de seguretat jurídica i de bona tècnica legislativa aconsellen que totes les normes, i molt especialment aquelles que tenen rang de llei, neixin en el si propi d'una matèria que és objecte de regulació i visquin dins d'ella fins que siguin substituïdes per altres", també de singulars. En altre paraules i sota un altre enfocament: La maleïda inversió, lesiva constitucionalment i estatutària, que un poder executiu sorgit del poder legislatiu mana aquest en comptes de subordinar-s'hi.