Antigament, hom deia que si algú partia pel mig un gra de blat acabat de collir, hi podia veure, en cada meitat, la cara de Jesús. I això estava relacionat amb el fet que, segons una vella llegenda, la Mare de Déu, llavors de la fugida a Egipte, es posà dins la falda el seu fillet, per tal d'amagar-lo i salvar-lo dels soldats d'Herodes. "Què hi porteu dins la vostra falda?", li preguntaren. "Blat", respongué, amb tota naturalitat, la Verge Maria. I, efectivament, així era, tal com pogueren constatar aquells soldats, ja que el Messies s'havia convertit en blat. Això ocorregué, segons indica la mateixa llegenda, durant el mes de juny, que és l'època de la sega, com bé diu el popular refrany: "Pel juny/ la falç al puny". És clar que, en algunes contrades de Catalunya -les de l'alta muntanya, de clima més fred-, la segada se sol fer més tard. O sigui, al llarg del mes de juliol (el calendari de pedra esculpit a la portalada de l'històric monestir de Ripoll, ho posa de manifest), i, en certs llocs, fins i tot cap a les darreries d'agost. Aquest és el cas dels pobles de les valls de muntanya, com Tabull i Castellar de N'Hug, situats a 1.400 metres d'altitud, que constitueix l'alçada màxima en què es conrea el blat. Per altra banda, cal tenir en compte que, avui dia, la falç gairebé ja no s'utilitza, car ha estat substituïda per màquines de tecnologia moderna, les quals àdhuc "empaqueten" les garbes, tot deixant-les a punt per al batre.
A propòsit del batre, convé recordar que l'eximi poeta Àngel Guimerà, l'autor de la lletra de La Santa Espina, escrigué una obra titulada La festa del batre, on hi ha una cerimònia de la sega protagonitzada per una donzella que talla la primera garba i la porta, a continuació, a l'altar del Santíssim de la parròquia. El sacerdot procedeix a beneir-la i, després, roman al temple fins al darrer dia de la sega, en el qual la donzella la va a buscar, seguida d'una cobla que sona, i se l'emporta a casa seva. Un cop allà, penja la garba a la finestra de la cambra dels avis, lloc en què es queda fins al juny següent, que serà reemplaçada per la de la segada vinent, mentre els grans de blat, en caure de les espigues, serveixen de menjar per als ocells.
I també convé recordar que abans havia estat costum ballar una sardana per celebrar la fi de la segada, cosa que es feia damunt el rostoll. Pep Ventura, per cert, en conpongué una de curta, anomenada La sardana de la sega, i, posteriorment, feren el mateix, però amb sardanes llargues, d'altres mestres, com en Ramon Serrat, de Sant Joan de les Abadesses (L'espiga daurada), en Josep Pi, de Pals (La segadora), en Joan Balcells, de Barcelona (Festa de garbers) i Josep Vicens "Xaxu", de l'Escala (El cant del batre), etcètera. Jo, de petit -immediatament després de la Guerra Civil-, aquest costum ja no el vaig pas veure practicar enlloc. En canvi, sí que vaig veure practicar aquella festa gastronòmica que celebraven en algunes velles masies del poble de Palau-sacosta, enguany annexionat a la ciutat de Girona, i hi vaig participar, atès que els seus amos eren amics de la meva família. Els segadors, homes i dones -aquestes no dallaven, només recollien les espigues-, feien un àpat d'allò més extraordinari i riquíssim, com a cloenda de la segada, amb genuïnes menges de pagès i bon vi, mentre, en pla distès i divertit, ells i elles comentaven les anècdotes que acabaven de viure-hi.
I no voldria posar el punt i final a aquest article sense dedicar unes línies a la popular expressió "Agafar un gat", aplicada a aquelles persones que, per efecte del consum abusiu de begudes alcohòliques, van de tort o no s'aguanten dretes i, com que tenen el cap molt "emboirat", diuen o fan bajanades a dojo. Segons expliquen diversos tractadistes del tema, entre els quals el folklorista Joan Amades, l'origen d'aquesta expressió cal situar-lo a la població de Garriguella (Alt Empordà), ja que, a punt d'arribar-se al final de l'últim dia de la sega, els segadors garriguellencs, acompanyats d'alguns habitants de les localitats veïnes que els havien ajudat en la feina, deixaven anar un gat que, perseguit, corria esverat pel rostoll. Tots volien -de fet, ho simulaven- acorralar-lo i matar-lo a cops de falç. I aquell que aconseguia arreplegar la pobra bestiola i "liquidar-la" (sempre hi havia un "tontet" que, donant-se-les de llest i espavilat, "picava", sense pensar que la gesta tenia tristes conseqüències), es veia obligat, si us plau per força, a menjar-se el gat durant el sopar tradicional de la fi de la segada que s'organitzava, mentre els seus "col·legues", enmig d'una enorme gatzara, entonaven uns sorollosos "marramiaus!". I no finalitzava pas aquí la cosa, perquè també l'infeliç segador que es cruspia el gat es veia obligat -igualment, si us plau per força- a beure vi a desdir i, com es fàcil d'imaginar, acabava borratxo perdut, que diríem vulgarment.
D'aquí ve, pel que es conta (aquesta historieta té diverses variants; però, en el fons, no la fan variar gaire), la coneguda expressió "agafar un gat", expressió que, en determinats indrets de la geografia catalana, és substituïda, entre d'altres, per la d'"agafar una trompa".
