Gàngsters: d´empresaris a polítics

 
Gàngsters: d´empresaris a polítics
Gàngsters: d´empresaris a polítics  

JOAN VILA la setmana passada demanava responsabilitats a dues administracions per haver frenat en excés el desplegament de la MAT fins al punt de no estar enllestida per l'alimentació del TAV quan arribi, ?l'any vinent. També feia referència als alcaldes que més activament treballen per evitar que la línia passi pel territori. Dimarts Francesc Xavier Quer, alcalde de Crespià, va respondre que fins aquí hem arribat, que els alcaldes han estat elegits per defensar els ciutadans davant les empreses. No cal dir que l'argument és molt prim, doncs aquesta actitud pressuposa que els 250 habitants que té el seu poble (per on no hi passa la línia) frenen el desenvolupament de milions de persones, que qualsevol és capaç de frenar i ningú de crear. Però el que més em va sobtar va ser que ho va dir amb la boca petita, com si el que deia ja no s'ho cregués, formant part d'un guió antic i caduc.
Més o menys coincidint en el temps vaig sentir una frase a en Josep Ramoneda, parlant en el cercle d'economia, dient que ara els dolents de la societat són els polítics, mentre els empresaris han perdut aquesta etiqueta històrica.
La crisi és de tan calat que esdevé revolució. No és ni financera ni immobiliària, és global. Els Estats Units veuen com no aixequen el cap i Europa, amb excepció d'Alemanya, tampoc. El PIB espanyol que havia de remuntar amb l'arribada del turisme continua pla, sense moure's d'on és, els productes no poden incorporar cap augment de preu perquè els mercats no el poden assumir, fent impossible incorporar l'encariment de les matèries primeres, i la societat gira el cap amb esperança cap als empresaris esperant que treguin la vareta màgica i comencin a crear llocs de treball.
Aquesta setmana també la Unió Europea ha suggerit a Espanya que abaixi els costos socials del treball a les empreses i ho compensi per una pujada de l'IVA i dels impostos energètics. Tècnicament això és una devaluació interna i és una mesura que he anat demanant en els darrers dos anys. El problema és que ara ja no sabem si és una mesura que es pugui aplicar, amb una economia que ja no té forces per aixecar el cap, arrossegant-se per terra.
Un client francès em confessa que és la primera vegada que no pot traslladar l'augment del preu del paper als seus clients. Aquesta és la pista per resoldre el nus: els sous no podran anar amunt i compensar l'augment de preus, les matèries primeres pujaran per satisfer la major demanda de nous consumidors mundials, els impostos hauran d'augmentar per poder satisfer els serveis mínims de salut i ensenyament i amb tot això el poder adquisitiu del ciutadà haurà caigut estrepitosament, baixadrà el consum i es crearan més problemes a les empreses. La solució no és senzilla, és una nova economia, aquella que vaig definir com la de l'abundància frugal, la de que n'hi ha però no es pot comprar. Comencem un període en què escoltarem sovint les paraules "recursos limitats" que haurem d'aplicar arreu: al treball, a ensenyament, a sanitat, a cultura, a infraestructures, a polítiques socialsÉ
Una nova economia no es resol en un tres i no res, vol molt temps d'adaptació. Els industrials podem fabricar amb menys costos, però això demana enginy, imaginació i inversió. Sovint vol redefinir els productes i pensar a millorar la cadena de com arribar al consumidor. Tot això, és molt difícil, requereix un canvi de mentalització de tothom i possiblement només serà possible amb el recanvi generacional en la direcció del país i de les empreses.
A poc a poc es van produint canvis en els sistemes de valors vigents fins ara en el nostre entorn. Recordo que quan l'any 2004 vaig queixar-me dels que compraven cotxes tot terrenys de gran cilindrada hi va haver gent de bona fe que es va estranyar pel fet que ells pensaven que estava ben vist. Ja veieu, ara ja no ho està. Fins fa poc molta gent venerava els que feien fortunes en l'immobiliari i avui els detesten. Tot just fa dos anys els llocs de treball eren considerats per molts com una cosa banal, que es poden canviar quan un vol, i es veia possible cobrar sense treballar i no tenir cap vergonya per demanar un augment de sou del doble que es cobrava. Tot això avui ens fa somriure fruit dels canvis que hem fet en aquest curt temps.
La nova onada perjudica als polítics, observant com són incapaços de canviar el discurs per adaptar-lo a la nova realitat. També perjudica els sindicats atrapats en els seus arguments històrics que els impedeixen ajudar els que es queden sense feina. Perjudica en fi l'empresariat que no sap definir una nova estratègia que rellanci les empreses cap a noves fites.
La pèrdua de la imatge de gàngster dels empresaris és una bona cosa, mostra com la societat diposita esperança en la possibilitat de crear treball. Serà important explicar que aquesta tasca és tremendament difícil, que cal lluitar molt per trobar nous productes i mercats i que això no s'assolirà en un període curt.
Molt més complicat ho tenen els polítics perquè hauran de fer entendre a la gent que hauran de viure amb molt menys del que ara tenen i que les prestacions del sistema públic només cobriran mínims imprescindibles.
Els polítics carregaran amb la desesperació mentre que els empresaris portarem la bandera de l'esperança. Fins quan serem capaços de mantenir-la? Hi serem a temps que els joves ens ajudin a canviar el model?

Enllaços recomanats: Premis cinema