Una "plaça dels Indignats", demano. Una plaça per als "indignats". Una "plaça de la Indignació". Se'n digui com es vulgui. Amb tres requisits:

- Que sigui per a tots els ciutadans indignats.

- Que sigui un espai públic permanent, de discussió lliure i cívic, en què estiguin prohibits la violència, l'insult i la calúmnia.

- I que estigui acotat en lloc no molest per a la ciutadania, protegit i reconegut legalment.

Seria, penso, una bona sortida a l'actual legítim moviment popular, que expressa, bàsicament fins ara, un descontentament generalitzat amb el que passa en la vida pública del país i amb la forma de gestionar aquesta vida pública.

Una vida pública que té directes i brutals conseqüències en la vida privada de milions de ciutadans. En l'econòmic, en el social i en el polític. Una vida pública que mereix ser gestionada en bé de tots, de manera diferent i per gestors diferents.

No és segur que calgui anar a un altre "sistema" -quin?-, com demanen els antisistema sense aportar-ne un de nou clar i prou avalat. En tot cas cal canviar-lo, transformar-lo en profunditat. Perquè la participació ciutadana sigui més autèntica i l'ètica imperi en la gestió en tots els camps.

Per a una transformació tan profunda, que no vindrà mai dels confortablement instal·lats al sistema, és necessària la col·laboració, decisiva, dels "indignats", de tots els indignats seriosos, preparats i responsables, que no estiguin al servei de cap partit ni ideologia partidista.

Això necessita una via espontània de lliure expressió, diferent de les actuals massa compromeses amb els "instal·lats", i dels organismes representatius dels seus interessos. A més de les moltes vies de les noves tecnologies -amb xarxes de tota mena-, cal que les diverses i honestes veus ciutadanes siguin escoltades amb la calidesa de la seva sinceritat, i directament, sense intermediaris a sou de no se sap sempre qui. Un fòrum permanent, públic i espontani, podria ser aquesta nova via alternativa o complementària. Els manifestos i contramanifestos no condueixen enlloc, només a contrarestar-se i a desprestigiar-se mútuament. I un moviment, espontani i obert, com l'inicialment sorgit aquesta primavera, si no cau en temptacions partidàries o egocèntriques ni es deixa manipular (com ja s'intenta), mereix una altra cosa. Mereix que se'l prengui seriosament i sigui escoltat.

Més enllà de gestos més o menys folklòrics o extremats dels acampats, hi ha en la societat un corrent de fons generalitzat. I cal donar-li vies lliures i nítides, sense desqualificacions ni porres. No tot allò que és creatiu està dins de la cotilla de la legalitat; més enllà d'aquesta també hi ha vida.

I el moviment, escampat en les nostres principals places, a qui l'autoritat no ha sabut donar una oïda fina, per escoltar i donar-hi via adequada, porta una inequívoca i forta remor de torrent revolucionari.