Si Zapatero ha perdut el pols fins i tot en les metàfores esportives, alguna cosa greu passa al Govern. Quan el president va basar la idoneïtat de l'esprintador Rubalcaba en la seva experiència com a corredor de cent metres llisos, es va equivocar lamentablement de prova. En el seu recorregut preelectoral, el vicepresident s'enfronta als 110 metres tanques. O millor, als implacables 400 metres tanques, dues curses on els obstacles resulten més crucials que la distància a cobrir. Rajoy s'enfronta a una còmoda passejada de cent metres sense impediments destacats i amb l'auxili del motor municipal, mentre que el seu rival socialista ha d'avançar-lo després d'un traçat més llarg i accidentat.

El PSOE disposa d'un únic atleta amb els recursos necessaris per remuntar el handicap, però convé recordar que Rubalcaba parteix de zero. Per empitjorar les seves probabilitats, al llarg del camí haurà de desembarassar-se dels obstacles que li ha interposat el Govern que gairebé presideix. S'arriba així al dilema de la seva permanència en l'executiu. La continuïtat es fa recomanable amb vent a favor. Dilma Rousseff s'aprofita de l'estrebada de Lula i Sarkozy arrenca de Chirac, per esmentar altres successions esqueixades del tron presidencial. Però l'escenificació continuada del vincle peca de contraproduent quan la primera missió de Rubalcaba consisteix que els votants oblidin l'amortitzat Zapatero. El Govern és avui un vehicle que s'estim?ba en caiguda lliure i amb un motor híbrid. És a dir, no funciona amb gasolina ni amb electricitat. Contra els que li retreuen el seu passat, Rubalcaba ha d'alegrar-se que el seu currículum no es limiti a la ca?tastròfica legislatura actual. Un dels errors més freqüents estableix que mai ha es?tat cap de cartell, quan ja va guanyar les ge?nerals de 2004. La seva providencial a?pa?rició televisiva en vigílies del 14-M va de?cidir les eleccions, encara que a?ju?dat pel ranquejant discurs d'un Rajoy ?em?pal??lidit. Sona per tant a broma que el pre?sident del PP o el seu lloctinent Arenas li retreguin l'edat al vicepresident del Govern.

Quan Rubalcaba inicia la seva carrera, agònica en el sentit unamunià, l'esquerra continua sent aquí. La disfunció sorgeix perquè el PSOE s'ha apartat del seu electorat. Ha elaborat un discurs contra les classes mitjanes, que corren el risc de buidatge. Cada foto de Zapatero amb Botín era un clau al taüt del primer. Cap país estima els seus banquers, ni tan sols Suïssa, es limiten a envejar-los. En la desastrosa situació del socialisme, el promès debat d'idees sona a cataplasma estèril. Rubalcaba necessitarà propostes concretes, que inverteixin la tendència del seu partit cap a la irrellevància. El PSOE pot resignar-se a la derrota en 2012 o efectuar un canvi en la política espanyola del calibre de la transició. Si no afronta aquesta revolució, guanyarà un PP amb comportaments sovint preconstitucionals.

Els devastadors resultats del 22-M han obligat els barons socialistes a assumir de mal grat el seu declivi, però no abunden els exemples de renúncies heroiques ni les explicacions a la ciutadania. Es troba a faltar una narració detallada de l'agitada setmana postelectoral del PSOE. Chacón se'n va anar abans d'arribar, i en la seva autoelegia va efectuar una esmena a la totalitat d'un Govern en el qual segueix ocupant una cartera clau, amb l'única competència que encara monopolitza l'Estat. El socialisme no s'enfronta únicament a una mala collita, la qual cosa li impedeix relativitzar una catàstrofe que li atorga un paper de comparsa en la vida local i autonòmica.

El PP també s'equivocarà si pensa que va guanyar les eleccions per mèrits propis. Els analistes internacionals no han incorregut en aquest error. La premsa conservadora -Financial Times, The Economist, Time- manté les mateixes reserves cap a la figura i la falta de propostes de Rajoy que els votants del PP. On apareix un matalàs amb el socialisme, per improvisat que sem?bli, la dreta es troba amb dificultats. Així succeeix a Navarra, Astúries, Canàries, Catalunya o Euskadi. Aquestes cauteles no impedeixen que el marcador biparti?dista sigui de deu a un a favor dels populars.

Front a l'esmentada hegemonia del PP, un succint repàs a les portades demostraria que Rubalcaba supera en atenció el seu rival i favorit per a les generals. La disparitat s'explica en part per la fúria desfermada contra el vicepresident per la dreta radical. Però l'obsessió demostra que no només es tracta de tombar l'aspirant socialista, sinó que també se li reconeix major interès que al pesat Rajoy. Des de l'hostilitat furibunda, reten un homenatge al corredor de tanques embarcat en una empresa impossible.