Endeutat fins més amunt de les celles, el Govern de Grècia està començant a vendre els seus ports, aeroports i altres propietats públiques en un saldo que potser el porti a empenyorar també el Partenó o els temples d'Olímpia. És natural. Més malgastador encara que Zapatero a Espanya, l'Estat grec s'ha quedat sense fons per pagar les nòmines i pensions a partir del pròxim mes de juliol. La seva única esperança és que el Mont de Pietat de la UE gestionat per Angela Merkel li aboni un dels terminis del rescat que va aprovar fa un any: i per a això ha d'anar deixant en peça les joies de la família a la casa d'empenyorament. Tot un avís per a altres navegants d'aquesta part de la Mediterrània.
És el que té viure per damunt de les pròpies possibilitats: que al final acaba un venent els mobles i l'herència a la Mutualitat. De la mateixa manera que altres països del Club Mediterranée amb poques fàbriques però molts fums de nou-ric, Grècia va gastar el que no tenia en temps d'aparent bonança i ara ha de fer front al venciment de les factures. El dolent és que d'on no hi ha, no en pot rajar. Arribat el cas, l'única sortida consisteix a vendre el país per parcel·les.
Temps enrere, la idea de posar una nació a la venda hauria semblat una broma: i de fet ho era. Un candidat a la presidència de la República de Portugal -país que també, infeliçment, ho té complicat- va concórrer fa onze anys a les eleccions amb una proposta que llavors sonava absurda: vendre la ciutat de Porto a Anglaterra. Joao Vieira, que així es deia el frustrat aspirant, es va avançar sense voler-ho als temps amb aquest programa només en aparença humorístic. Ara ja no és una ciutat, sinó el país sencer -començant pels ports de mar- el que el Govern grec es veu obligat a posar en venda per saldar els terribles deutes contrets amb la banca, l'FMI, la Unió Europea i el sursum corda.
Tampoc és que la venda de països -o territoris- al comptat i clau en mà resulti exactament una novetat. Els americans, gent amb tants diners com sentit pràctic, van oferir alguns exemples en comprar la Florida a Espanya, la Louisiana a França i Alaska a Rússia. Sense més que substituir el vessament de sang pel de dòlars (entre cinc i set milions segons cada cas), l'Oncle Sam va sumar d'aquesta incruenta manera tres nous Estats a la seva Unió.
Aquests procediments són irrepetibles, és clar. Ja ningú va pel món amb el talonari per davant per comprar un país com qui va al supermercat. Avui són més aviat els mateixos governs els que posen en oferta els béns públics de l'Estat quan una crisi financera els deixa amb les arques despoblades de bitllets i sense diners per atendre els pensionistes, els aturats i altres víctimes del mal cap dels governants.
Grècia és el cas pioner, però res invita a pensar que hagi de ser l'últim. De fet, el Govern espanyol va emprendre semblant camí fa alguns mesos al treure al mercat la meitat del capital dels aeroports de Madrid i Barcelona. Més o menys el mateix que ara han fet els seus col·legues grecs en posar en venda els ports del Pireu i Tessalònica, els serveis d'aigua potable de les principals ciutats i un nou paquet d'accions de l'aeroport d'Atenes.
Hi haurà qui interpreti, amb alguna exageració, que la venda en porcions del patrimoni d'un país és l'equivalent d'una d'aquestes liquidacions per tancament de negoci tan habituals últimament en el comerç. Tampoc cal posar-se en el pitjor. Potser hàgim estirat una mica més el braç que la màniga a l'hora de gastar en xecs-nadó i xecs-vot; però no hi ha deute que no pugui solucionar-se sense més que acudir al vell recurs de la casa d'empenyoraments. Mentre quedin mobles i immobles per vendre, no passa res.
