Girona organitzarà un homenatge a l'escriptor xilè Roberto Bolaño, aprofitant l'estrena del carrer que portarà el seu nom a Domeny. Aquest homenatge a Bolaño és el penúltim acte de la mala consciència cultural dels socialistes il·lustrats postmoderns gironins, en una barriada d'eximmigrants. Com feren a Santa Eugènia posant Salvador Allende a una biblioteca. I paradoxalment el darrer acte cultural de l'Ajuntament del tripartit, ja no el podran presentar ni inagurar ni les Pagans ni les Faxedes, etc. en les properes fires gironines, la gran exposició dels Collages del Grup Praxis 75, retrat crític dels somnis, lluites, grans frustracions del progrés i socialistes utòpics gironins que tornem a una dura travessia del desert. Desert de la infinita crisi del capitalisme occidental i d'una revolució social cada dia més llunyana.

Fa unes setmanes per La 2 vàrem contemplar un extraordinari documental sobre la vida i obra de l'escriptor xilè Bolaño, que va viure fins la seva mort a l'any 2004 a Blanes. No recordem exactament, però ja havíem llegit diversos llibres d'aquest, no gaire llegits a fons, per mi, ni per a en Josep Maria, un dels nostres grans amics i assessors literaris, fanàtic del Canon Universal de Harold Bloom. L'atenta visió del documental sobre Bolaño, desperta el nostre interès a tornar a rellegir les seves obres.

I com que a la nostra biblioteca no tenim cap llibre d'en Bolaño, a les biblioteques públiques de Girona hi són tots, perquè des de la seva mort, l'Editorial Anagrama i Herralde, el seu editor, ha estat a part del seu principal descobridor, el seu protector i propulsor de la Bolañomanía, ho ha fet amb tanta passió que l'ha posat de moda, tant a Catalunya com a tot Espanya, Llatinoamèrica i al món. Darrerament ha triomfat als EUA. Tot aquest enrenou i màrqueting entorn a Bolaño i la seva obra ens fan tornar a pensar si realment aquest escriptor xilè és tan important i renovador.

Hem començat Entre parèntesis, una selecció d'articles, a cura d'Ignacio Echavarría, un dels millors crítics literaris en llengua castellana, que a més ha escrit un gran pròleg sobre l'obra. Una de les primeres sorpreses -que no recordava- és que Bolaño de gener de 1999 a abril de 2000 va escriure una columna setmanal en el Diari de Girona.

En el documental de La 2, el que més ens va impressionar del tarannà del Bolaño escriptor fou la seva terrible mania-passió per llegir i escriure per sobre totes les coses -tot ho vivia- i volia convertir en text, escriptura, literatura. I també coincidim amb Bolaño, que la nostra veritable pàtria de l'escriptor és la biblioteca. I amb Borges, que el paradís seria una gran biblioteca. Ens agrada també la idea que l'exili és l'acte mental, físic, laboral quotidià del lloc on s'està escrivint. Bolaño era triple exiliat, primer a Mèxic i després a Catalunya. Va viure 20 anys a Blanes. Durant el cop d'Estat dels militars xilens contra la Unitat Popular, del president Allende, Bolaño va estar vuit dies empresonat; al sortir no va trigar gaire temps a exiliar-se. La terrible tragèdia, repressió dels pinochetistes, del poble i l'esquerra xilena, estarà indirectament present en l'obra literària de Bolaño, no històricament, sinó simbòlicament denuncia la brutalitat de la dreta xilena. Bolaño desencisat de tot, no és cap esquerranós reivindicatiu, és un poeta escriptor crític, súper lúcid, irònic, nihilista, corrosiu i irreverent, que reivindica com a mestres de joventut els poetes com Rimbaud i Lautremont, a escriptors com Kafka, Celine, Faulkner, i com a bon autor llatinoamericà considera J. L. Borges el geni, mestre de tots. I també del poeta xilè Nicanor Parra. Bolaño és un lector total de literatura llatinoamericana, espanyola, universal. Sovint comenta que gaudeix més llegint que escrivint, li és més dolorós, tot i la seva mística compulsió, dels darrers anys que no parava d'escriure en les 24 hores, semblava que pressentia la seva propera i prematura mort als 50 anys. Deixa diversos llibres inacabats, com el fabulós 2666.

Llegir Bolaño és un plaer, pel seu esplèndid castellà, directe, hipercrític, analista, poètic, irònic i divertit. I, alhora, amant lector dels seus companys escriptors ens ha animat a llegir Sergio Pitol, Wilcock, Philiph Dick. Es pot dir que la majoria de les 50 columnes que va escriure al Diari de Girona són crítiques d'autors, llibres que l'entusiasmaren, de diversos escriptors gironins com Cercas i en Ponç Puigdevall, on hi ha un admirable retrat d'aquest crític literari de caràcter tan difícil, introvertit i irreverent.

I entre la multitud de fragments que voldríem reproduir, acabarem amb un de dedicat a l'escriptor mexicà Juan Villoro: "Lo importante es que seguimos vivos, tampoco, aunque no es poco, lo importante es que tenemos memoria, lo importante es que podemos reirnos y no manchar a nadie con nuestra sangre, lo importante que seguimos de pie y no nos hemos vuelto ni cobardes ni caníbales"