En Sebastià Roig es lamentava amb tota justícia l'altre dia que l'Enric Bug, un excel·lent dibuixant pop dels anys 80, hagués abandonat el "seu" art. En la inauguració de la seva impressionant retrospectiva al Celler Espelt (fins el 3 de juliol), em recordà el dia que ens vam conèixer, la primavera de l'any 1984. Ens presentà na Vicky Barceló, potser la persona més entranyable, visionària, fidel i compromesa amb qui he tingut l'honor de treballar. Fins aleshores, havia estat un altre gran creatiu figuerenc, el mai prou recordat Eduard Bartolí, qui s'encarregava d'interpretar, insinuar, anunciar, és a dir de dibuixar, els cartells d'alguns dels esdeveniments més recordats de la comarca -les festes de Chic Roses-. Però l'Eduard ja tenia una edat i es va cansar de la meva exigència d'assistir a totes elles per anar coneixent l'esperit teatral, la petita filosofia que hi havia al darrere de cadascun dels muntatges que escenificàvem. En canvi, l'Enric estava encantat d'assistir, no només a les festes, sinó a pràcticament totes les sessions de discoteca. És clar que no li cobràvem l'entrada, estava allà per fer "recerca". És per això, només per això, benvolgut Sebastià, que l'Enric ha conegut tant de prop la fisonomia femenina, sobre tot la del final inferior de l'esquena. És clar que el lector ha de saber que durant la seva "laudatio" de divendres passat, en Roig proclamava que és l'Enric, i no pas en Dalí, el millor dibuixant de culs de dones de l'Empordà. I no m'estranya perquè els que es passejaven pel Chic d'aquells anys eren molts i molt esculturals. Recordo perfectament la cara de babau de l'Enric i com li sortien els ulls de la cara, perseguint aquelles corbes impressionants i perfectes. Mai cap artista ha gaudit de tants models!
Per a molts dels assistents, l'exposició és un viatge de retorn als millors anys de les nostres vides. A més de les seves històries contades en format de còmic, en Bug ens recorda les nits del Charly de Figueres, del Picasso de Roses i sobretot l'esperit, ple de color, d'una època, la dels anys 80, que fou de glamur i rauxa, fins que una lacra ens obligà a cobrir amb plàstic les nostres ganes de conquerir el món. A veure si ara, que les retrovirals ja semblen fer efecte, l'Enric desempolsa els seus pinzells i ens torna a fer somiar amb carns rodones i sense os!
