La millor resposta possible a l'intent d'impedir, ahir, l'activitat del Parlament de Catalunya era exactament la que es va donar: la normal celebració del ple convocat, encara que fos necessari traslladar diputats en furgonetes de la policia i fins i tot en helicòpter. Si la fracció més antisistema de l'aglomerat divers dels "indignats" s'havia proposat l'objectiu de fer impossible el primer debat dels pressupostos de la Generalitat, el que calia era justament debatre'ls, igual que la reacció adient quan es rebenten plens municipals per interessos particulars és celebrar-los, si cal, enmig de la cridòria. En moments de crisi i de desconcert, quan els motius per a la indignació son més clars que les receptes per solucionar-los, els ciutadans han de saber que les seves institucions funcionen i que la democràcia realment existent compleix l'encàrrec de prendre decisions, incòmodes si cal, previ debat i per majoria dels representants de la ciutadania, únics legitimats pel sufragi universal. Estripar les cartes i anar a cremar-ho tot és una actitud irresponsable que, històricament, no ha portat a Catalunya cap avenç i sí alguna derrota sagnant. Pensar que impedint l'entrada al Parlament s'evitaran les retallades de la despesa pública és d'una puerilitat absoluta, basada en la ignorància i alimentada per una minoria de mala fe que la resta d'"indignats" s'haurien de treure del damunt, ja que estan arruïnant acceleradament tot el crèdit que havien guanyat a les places. Per la banda de l'ordre públic, la gestió de la crisi havia d'evitar que el remei fos pitjor que la malaltia, però la tolerància no pot ser infinita. El dret al segrest de l'espai públic i institucional no està reconegut en les nostres lleis; els de circular i treballar sí que ho estan. Quant al debat sobre la "indignació", en cap cas s'ha de barrejar amb el dels fets d'ahir. Per a una cosa pot haver-hi motius; per a l'altra, en cap cas.