Pels cent mil grills i cigales redundants que taladren la nit, cric-cric, cric-cric, des de l'únic arbre mitjanament frondós i amb parterre del carrer; pel cor de granotes raucadores del riu llunyà que de tant dir-se "hola" semblen un altaveu de les fires del poble; per l'epopeia diària de les caixes sacsejades dels camions atrotinats d'escombraries, catacrec-catacrac, cada nit de l'any; per l'harmonia d'espetecs de la moto del nenet de casa bona, bum-bum, nyeeeee, per sota casa; per la gràcil sonoritat de les llambordes fregades pels pneumàtics rabents dels autòmobils de nit, blong-blong-blong, moltes gràcies Sra. Tinenta d'Alcalde; pels esgarips sincopats, aic-aic, de les gavines comentant la poca pesca i les poques deixalles que hi ha en temps de crisi...; per sentir-los a tots ells i a totes elles des del balcó de casa, des del llit amb la finestra oberta, val la pena que arribi l'estiu.

I això que la diversió tot just comença. Vindran temps millors, ja veureu. Arribaran aviat les mosques comunes de cuina i lavabo, en vols permanents i incessants de la tassa de vàter al plat de taula, ponent ous aquí i allà com bestioles posseïdes; arribaran les mosques negres, oh, tan petites, oh tan subtils, capaces de provocar a queixaladetes una rasquera de cinc minuts damunt un trosset, ai senyor, de pell; i arribaran les mosques vironeres, d'ulls fora d'òrbita a l'estil Marty Feldman, memorable "Aigor" al Young Frankenstein de Mel Brooks, amb un zumzeig espès de migdiada, per xocar una i altra vegada contra els vidres de la finestra i la pantalla plana de les etapes de muntanya del Tour.

I tornaran els alegres mosquits trompeters a cau d'orella per amenitzar la calda nocturna. I els silenciosos rantells nostrats, administradors dels bancs de sang més dotats del país. I encara, uns i altres faran de cicerones dels mosquits tigre, hostes vestits amb armilles ratllades; que són animalons de gran anomenada que arriben precedits d'un prestigi internacional. Els tigres desfilaran pel Ter i l'Onyar fent giragonses i acrobàcies de concurs davant la brigada derrotada de biòlegs, ecòlegs i culicidòlegs gironins.

I vindran les festes de barri, i el dia del turista, i el festival dels plàtans flambejats, i el certamen anglosaxocatalà de flams de la casa; i la cantada de cremats amb vasos d'havanera, i les festes majors dels barris, de les places i dels racons; i les sempre agradables gralles i els no menys agradables tambors de calanda (y no te levantes), i els festivals de la Costa Brava amb artistes ressuscitats d'entre les velles glòries universals, i el cinema a la calda, i les carpes i els envelats, i el so imfumable (cada any més infumable que l'anterior) dels altaveus i les columnes de so dels entarimats; i les cadires de tisora i la galleda amb gel i el barril de cervesa.

I vindrà la platja, l'alegre arenal on milions d'éssers vius, quiets com rèptils, fan la funció clorofíl·lica hores i hores sense tornar-se verds; vindran les burilles enterrades a la sorra, les tovalloles i les ombrel·les, les galledes i les pales, les pilotes de Nivea, els frisbees per barret, l'individu pinxoplatja especialitzat en el lloguer de patins; els cossos danone, els cossos dionisíacs, els cossos melona.

Què dir de la paella amb peix dels mars del nord en restaurants a tocar de la mar Mediterrània? I de la sangria carregada inspiradora del balconing? I dels fritongos, tots uniformes al paladar? I de l'inefable pollastre a l'ast? I de la coca de crema de Sant Joan macerada a sol i serena? Quina gran estació l'estiu! Quina sort que cada any puntualment tregui el nas per aquí! Suar a lloure, enganxar-se a pleret a totes les cadires, amarar-se tot el dia: què més pot desitjar un mortal?

És l'estació més fastigosament capitalista de l'any. Les diferències entre rics i pobres, entre rendistes i currants, es fan abismals. Qui té diners va de l'auto climatitzat a la casa condicionada; del restaurant de primera a la piscina privada. Qui no en té va del hall del banc, on ha entrat a pagar una factura, a la ventilació creuada de la casa (abans, corrent d'aire); de la terrassa esventada, a la dutxa. No és el mateix, clar que no, immergir-se a la mar -per molta bandera blava que m'hi pengin- d'una platja atapeïda de carn humana posada a torrar, que fer-ho des de la popa d'un veler mar endins on diuen que l'aigua és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. No és el mateix nedar entre peixos que fer-ho entre tifes; bracejar i sentir l'aigua entre els dits, que sortir de l'aigua amb plàstics i algues enganxats. No és el mateix aixecar-se del llit per graduar el termòstat que, ai mira, sembla que fa una mica d'escalforeta, avui, que donar voltes al llit amb els llençols enganxats a l'esquena; no és el mateix mirar-se prospectes de països nòrdics i freds, que tenir ganes de buidar la nevera i tancar-s'hi a dins amb una síndria.

A la casa del pobre, per cada comoditat, la natura ha previst una molèstia. Les finestres obertes atrauen la fauna alada de tota la comarca; la nevera al màxim gasta més electricitat que el generador de la cantonada; els gelats es desfan tan ràpid que més que menjar cornets la gent es llepa els dits; el granissat o es líquid o és pedregós total; l'humil i agradable (d'entrada) ventall fa suar...

Els aires condicionats dels veïns ens condicionen a més la vida; no només perquè ens envien les bafarades càlides que els qui estan frescos no volen, no només perquè són sorollosos de dia i de nit -així se'ls espatlli i acabin molls com porquets en sauna!-, sinó sobretot perquè consumeixen molta energia, fet que obliga a produir-ne més mitjançant mètodes que escalfen el planeta i escalfen més la nostra casa sense aire condicionat. Moltes gràcies als frescos dels veïns: mal aire els agafi el bescoll i els deixi garratibats 30 dies amb els ulls en blanc i la boca torta!

Temps era temps hi hagué a Girona un oasi de granissat de llet merengada, i d'autèntica orxata de xufa, un paradís d'exquisideses on feien les millors croquetes de rostit del món, i, valga'm sant Narcís, la cassoleta de botifarra dolça amb torradetes més excelsa! Després d'aital col·lació, l'estiu era una bagatel·la. Visca l'estiu de la granja Mora!