En moltes ocasions m'he manifestat públicament com un ferm defensor de la institució del Tribunal de Jurat. Potser perquè vaig tenir el privilegi d'intervenir en el primer judici experimental amb jurat que es va fer a Espanya l'any 1987, potser perquè he participat com a advocat defensor o acusador en molts judicis d'aquest tipus, tant a Catalunya com a fora de Catalunya, o potser perquè, senzillament, sempre he estat convençut que si els ciutadans som vàlids per votar i escollir a qui ens ha de fer les lleis o a qui ens ha de governar, no tenim per què dubtar que també hem de ser capaços de jutjar els nostres conciutadans.
El darrer cas que s'ha jutjat per aquest procediment de Tribunal Popular a l'Audiència de Girona ha provocat un trasbals inesperat perquè els seus membres (un total de nou persones) no varen posar-se d'acord a l'hora de consensuar el veredicte final i això ha provocat que s'hagi de repetir el judici amb uns altres jurats.
Aquesta extraordinària circumstància ha estat aprofitada pels crítics amb la institució per reclamar-ne l'abolició o, com a mal menor, que es transformi en tribunal mixt format per gent del carrer i per jutges.
No cal dir que respecto absolutament els juristes (i els no juristes) que estan en contra del tribunal popular i que em sembla enriquidor per la figura del jurat que tothom hi digui la seva. Dit això vull afegir que el que ja no em sembla tan correcte és que es critiqui el Tribunal de Jurat aprofitant una circumstància com la que ha passat a l'Audiència de Girona sense explicar realment per què s'ha produït aquesta situació.
Resulta que el que va passar i que explica per què no s'ha pogut dictar sentència i s'haurà de repetir el judici, ha estat causat perquè la llei que regula els judicis per Jurat no preveu cap solució quan, després de votar, els integrants del Tribunal no aconsegueixen les majories necessàries per arribar a un veredicte. Si és per declarar provat un fet que es considera un assassinat (com el cas que es jutjava) en ser aquest un fet desfavorable per a l'acusat, calen set dels nou vots del tribunal. Si el que s'ha de votar es un homicidi imprudent (també en el nostre supòsit) en tant que aquest és un fet favorable a l'acusat, aleshores calen només cinc vots dels nou membres. Què passa doncs quan s'encallen les votacions en el resultat de sis a tres a favor de la tesi més perjudicial, és a dir, a favor de l'assassinat? Si cap dels tres jurats que creuen que és un homicidi imprudent (i no un assassinat) vol canviar el seu vot i tampoc cap dels sis que pensen que és un assassinat es volen passar a la tesi de l'homicidi imprudent llavors resulta que inevitablement la votació s'enroca en un resultat de sis a tres que suposa que legalment no es pot donar per provada cap de les dues opcions. Es culpa dels ciutadans que formen el jurat que passi això? Evidentment no. Al contrari. La culpa és del legislador que va redactar la llei l'any 1995 i que no va saber (o no va voler) preveure cap solució quan tingués lloc aquest supòsit. En canvi en els judicis que es fan davant dels tribunals professionals, mai es podria produir aquesta situació perquè la llei sí que ha previst que si els magistrats no es posen d'acord en el veredicte això mai suposi que no puguin dictar sentència. Sempre podran dictar-la, encara que sigui amb el vot discrepant d'algun d'ells. Per tant, en un i altre cas, es tracta només d'una qüestió de majories en les votacions previstes per la llei, amb la qual cosa podem dir que el que els ha passat a aquests jurats de Girona no és culpa seva de cap de les maneres sinó, únicament i exclusiva, de la llei que regula el Tribunal del Jurat.
Vistes així les coses resulta que si precisament es va produir aquesta situació després de dos dies i mig deliberant i discutint entre ells, em fa l'efecte que només va ser perquè els nou membres del jurat varen ser extraordinàriament responsables i curosos a l'hora d'emetre el seu vot, cosa que reforçaria els arguments dels que estem a favor d'aquesta institució. El més fàcil per a ells hauria estat adherir-se frívolament al vot de la majoria, resoldre amb més rapidesa el veredicte i marxar cap a casa tranquil·lament. Fer-ho així, com dic, segurament hagués estat el més còmode per tothom. Tan sols hi havia però un "petit inconvenient": calia assumir que qui creia en consciència que el fet era una imprudència i acabava votant que era un assassinat, estava imposant a l'acusat deu o quinze anys més de presó dels que en justícia li tocaven.
I al final de tot, el que sens dubte és paradoxal i crida més l'atenció, és que per no haver-ho fet d'aquesta manera, a la lleugera i sense manies, es retregui als jurats aquest exercici de responsabilitat i de passada s'aprofiti per carregar-se la institució del tribunal popular. Tot plegat em sembla, honradament, molt injust.
