Condemno els fets del Parlament d'aquesta setmana. Aquests dies cal començar així qualsevol columna per evitar que t'acusin de kale borroko o de ser, juntament amb Arcadi Oliveras, un milicià de gallet fàcil de la República. També ho condemno pel simple fet que la violència és un mitjà d'expressar-se detestable.
Estic d'acord que darrere de la molta gent que protesta i acampa s'hi ha barrejat una perillosa camada de violents. Són els que van protagonitzar la lamentable caça del diputat de dimecres. Són els necis que han donat dinamita argumental a aquells que, des del primer dia, haurien volgut dispersar a tots els indignats amb mànegues de bomber, aigua i Zotal. Als salvatges aquests en realitat el moviment dels indignats els importa un rave. Únicament pretenen canalitzar la seva ràbia i violència. Als tipus aquests se'ls ha d'agafar pel coll i jutjar. Punt!
Dit tot això, fa setmanes (molt abans de l'actuació dels violents) que a les xarxes socials (sobretot el Twitter) es destil·la odi també violent contra els indignats. Les xarxes socials s'estan poblant de joves, i no tan joves, de perfil molt conservador que no estan satisfets únicament de discrepar amb qui consideren gent d'extrema esquerra, sinó que sembren odi digital per empènyer el Govern a treure els acampats a la força dels indrets que consideren el seu paisatge. Es pot estar en desacord amb l'actitud dels indignats. Jo mateix no m'hi identifico. No crec que les postures hindús d' acampar i esperar serveixin per canviar res. Però cony! Estan en el seu dret, no?
Els fets de dimecres tampoc haurien de servir per convertir en herois els polítics i la política. Les corredisses dels diputats perseguits per rastafaris alienats no han de servir d'excusa. Després de dimecres continua essent vital una profunda revisió del sistema de partits i del sistema de participació democràtica.
El partit que governa al país ho fa sense el vot de la majoria de catalans, igual que el govern anterior. Les ciutats estan governades per llistes i no per persones triades. Cap dels partits ni líders que avui poblen el Parlament tenen respostes per als indignats acampats ni per a la resta dels indignats -molt més majoritaris- que es dediquen a anar fent per intentar sobreviure.
