Sandro Rosell, president del FC Barcelona, va comparèixer finalment dijous per posar negre sobre blanc la posició oficial de la junta en relació amb el Reial Madrid i la tensió viscuda entre les dues parts durant la llarga sèrie de quatre clàssics. La postura de Rosell ha intentat conciliar una posició de fermesa, que segurament li és reclamada per una part dels socis i de l'entorn del club, amb un realisme pragmàtic que li aconsella no embolicar-se amb conflictes. Rosell va llançar una mena d'ultimàtum al club blanc i va fer saber que no deixarà passar una nova onada d'acusacions sense fonament. És una mena d'amenaça que arriba tard i que l'únic que té de positiu és que, en la pràctica, resulta una posició innòcua. Amb això, però, ja n'hi va haver prou perquè el Reial Madrid respongués poques hores després per reobrir la crispació. El Barça es troba en una posició immillorable, amb el primer equip de futbol entronitzat com el millor del món i un dels grans de la història, i amb la resta de seccions professionals recollint trofeus en totes les competicions. La tresoreria del club no es troba en un moment òptim, però la seva solvència a mitjà termini és a prova de bomba. En una posició de superioritat respecte al Madrid mai vista, el FC Barcelona hauria de vetllar perquè el club no hagi de cremar energies en combats estèrils que només poden beneficiar els qui aspiren a erosionar l'hegemonia blaugrana. El Barça domina i això li confereix el privilegi de callar tant com vulgui. Qualsevol combat que eviti serà un combat guanyat; qualsevol picabaralla que s'estalviï serà energies que rendibilitzarà; al contrari, entrar en pugnes guiades pel ressentiment, només el pot embrutar. Tot el que no sigui una acusació als tribunals i amb proves a sobre la taula no mereix cap més resposta que un breu i educat desmentiment. Els adjectius i els verbs pujats de to s'han d'escriure al camp.
