L'estiu de 1954 un poeta barceloní de quaranta anys arriba a un poble recòndit, arrecerat sota un castell, de cases blanques i tramuntanades severes. I ?contempla el mar, llargament i en silenci. De ?seguida, queda captivat per una bellesa agresta i colpidora, profunda fins al vertigen, com els seus versos. Literalment, Joan Vinyoli sent la crida del mar: "Jo no sóc més que un arbre que s'allunyà del bosc,/ cridat per una veu de mar fonda./ Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents/ de més enllà de la riba".

I aquesta crida, tan reveladora en la seva poètica, s'allarga fins al 1978, quan la salut li comença a minvar. Els anys a Begur, doncs, són anys feliços i intensos, un període de maduresa que complementa la infantesa i joventut viscudes a Santa Coloma de Farners. El mateix Vinyoli reivindica la transcendència de Begur en la seva trajectòria: "el lloc important i definitiu com a centre de les meves experiències de tot ordre, poètic i vital, va ser Begur".

Ara és Begur qui reivindica Vinyoli. De fet, el va començar a reivindicar el 2009, amb un homenatge amb motiu del 25è aniversari de la seva mort: inauguració d'un mirador que porta el seu nom, taula rodona al voltant de la seva vida i obra, i un recital poètic. Aquest estiu, els amants d'aquest immens poeta podran seguir les seves passes per Begur gràcies a la Ruta Poètica Vinyoli, que es presentarà oficialment el proper 1 de juliol. La ruta recorre les dues cases on va estiuejar el poeta amb la seva família i amics i que van suggerir imatges recurrents en la seva obra. Recorre també els punts de trobada i reunió, on el poeta llegia, escrivia o feia tertúlia amb altres intel·lectuals. I finalment ens duu per aquells indrets més simbòlics, per racons que van inspirar versos i moments de reflexió, com ara el mirador de Sant Ramon, el carrer del Castell o el mateix Castell de Begur, tot un símbol del poble i del poema Sunt lacrimae rerum .

En una postal enviada a J.V. Foix, Vinyoli escriu: "Més aviat matinejo i faig senyals al primer raig de sol des del castell de Begur". I en una carta a Francesc Gomà i Eulàlia Presas, diu: "Ahir vespre, un vespre ventós (...) la vista des de Sant Ramon, amb núvols en els termes pròxims i totes les coses netes, retallades, els colors brunyits, cada verd, cada blau, cada groc precisos i un darrer fons, pàl·lid, on fulgia com un diamant l'estel vespertí, era d'aquelles coses que ja no s'obliden".

Vinyoli no va oblidar mai Begur. Begur tampoc oblida ?Vinyoli.