Tornem estar immersos en un debat sobre el moviment dels indignats. Dimecres passat Twitter va treure fum, el debat era a allà. La meva aportació va ser per dir que el camí que portem, la desesperació de veure que l'aturat no trobarà feina, porta directament cap a la revolució. Aquesta setmana he parlat amb gent que cerca feina i es percep la desesperança fins el punt que un m'ha dit que li preocupa la seva salut mental, que haurà de treballar en una ONG fins i tot sense cobrar per no caure en una depressió. Els cassos greus de gent que no troba feina són cada vegada més, amb famílies que l'únic sou que hi entra és el del nen ni-ni, amb gent desnonada per no poder pagar la hipoteca,... Estic convençut que això no porta a un bon lloc i que en tot cas porta a un canvi traumàtic que he titllat de revolucionari.
Aquell dia em preguntava si els indignats amb el poder econòmic, amb la banca i amb els polítics també ho estaven amb els sindicats i amb els absentistes a la feina. Mentre feia aquesta reflexió vaig llegir una consideració de Marina Geli des de dintre el Parlament dient que "el malestar social per les conseqüències del model econòmic i financer és el que cal escoltar i buscar alternatives." M'agrada citar aquesta frase perquè ensenya on es troba el problema. La meva resposta va ser: "No. La clau és que tota la classe dirigent treballi convergint al mateix punt. No val culpar només als altres. Cal fer autocrítica." La diputada em respon "La clau és tornar la jerarquia de la política front economia, el sector financer, a tots nivells."
És a dir, alguns parlamentaris, lluny d'acceptar cap responsabilitat en la crisi actual, es dediquen a donar les culpes als altres. Així no, va ser una frase encunyada aquell dia. Si tothom continua sense fer autocrítica, només responsabilitzant als altres de la crisi, serà impossible sortir-ne.
Contradient als sindicats, tots tenim alguna responsabilitat en la crisi. Tots. Fins i tot jo mateix que no he invertit ni un euro en l'immobiliari i que l'he combatut des d'aquest espai. La meva responsabilitat pot ser no haver estat més agressiu en les meves denúncies als promotors, als alcaldes, als bancs i al Banc d'Espanya. Però si com a societat no assumim cap responsabilitat, si no tenim un mínim d'humilitat, serà impossible sortir-ne. No creu la que fou consellera de sanitat que en alguna cosa es va passar en despesa el seu departament, ella que n'era la responsable? No fotem, home, s'equivoca quan es queixa de les retallades, precisament ella. Recordo que el dia de la nevada del 8 de març de l'any passat el director general de l'ICF ens va comentar que els consellers del govern que tenien més despesa precisament eren els de Girona.
El cas és que el que ara cal és treballar en sentit positiu, buscant solucions al problema actual amb el primer objectiu urgent de crear feina. Quin és el punt més important per crear treball? Que les expectatives de les empreses o autònoms siguin de rendibilitat. Hi són aquestes expectatives en aquest moment? No hi són ni remotament, ni s'albiren a cap termini per la baixa demanda del mercat català i espanyol. On podem vendre fora del mercat intern? A Europa i a la resta del món. Tenim possibilitats de fer-ho? Evidentment sí, Catalunya està fortament preparada per exportar, amb una xarxa d'oficines del Copca a l'exterior que segurament cap altre país del món té (a excepció de Xina). Per què no exportem encara més? Perquè no sempre som competitius, els costos de producció de les empreses espanyoles s'han degradat en excés en els darrers deu anys, possiblement en un 15%. Què podem fer per tornar a fer competitives les empreses exportadores en un termini curt? Resoldre la formació laboral i la inversió requereix molt temps, en canvi abaixar la cotització social de les empreses és automàtic, la millora va directament a la competitivitat. D'on haurien de sortir els fons per fer això? Subvencionar temporalment amb 400 euros la cotització social dels nous llocs de treball permetria crear 670.000 llocs amb només l'import de la inversió de l'AVE a Extremadura. Els fons han de venir de la frenada en la inversió pública.
Aquest haurà de ser l'argumentari per sortir de la crisi fins que trobem el camí que ha de resoldre la transició cap una nova economia de l'estalvi, aquella que anomeno de l'abundància frugal. Els recursos són escassos i cal tractar-los com a tals. Tots veiem clar que l'energia és cara i que no cal fer-ne mal ús. Doncs el mateix argument el podem posar a la feina, valor escàs on no és lícit fer-ne mal ús amb absentisme, a l'ensenyament, on no ens podem permetre que un nen que no vol estudiar dilapidi recursos i rebenti grups d'estudiants, a sanitat, on no podem assumir malbaratar recursos d'urgència amb visites de metge de capçalera,... en fi, diputada Geli, tots ells assumptes exclusivament polítics allunyats dels mercats financers. No tornarà a passar mai més que el món polític pugui fer el que vulgui aliè a les finances. Sempre més dos i dos faran quatre, encara que els polítics forcin que facin cinc.
Mentre resolem tot això haurem de fer alguna cosa amb els joves que continuen sortint de les universitats i no troben feina. Un jove com aquest ha costat al país uns 60.000 euros i perdre aquest valor és una barbaritat. Però encara ho és més si aquests joves no encadenen la seva formació amb l'inici laboral. La meva recomanació és que surtin a treballar a l'estranger. Jo ho vaig fer i sé que és la part més important de la formació. Sortir a fora a treballar espavila, encara que té el risc que es quedin allà però és millor córrer aquest risc que no pas que es quedin aquí sense esperança. Mentre són fora potser podrem endreçar el país per facilitar-los el retorn tot i que podria ser que siguin ells els que ens hagin d'ajudar a trobar els nous camins.
